Quod omnes tangit ab omnibus approbari debet (literalment "el que a tots toca, tots han d'aprovar-ho") és un veredicte derivat d'un principi del dret romà, contingut en el Codi de Justinià i inicialment restringit al dret privat (en casos de tutela amb múltiples tutors -Tunc etenim, sive testamentarii sive per inquisitionem dati sive legitimi sive simpliciter creati sunt, necesse est omnes suam auctoritatem praestare, ut, quod omnes similiter tangit, ab omnibus comprobetur-), però que a partir de la seva reinterpretació en el dret medievalO Derecho romano medieval. Cairns, John W; Paul J du Plessis (2010). The Creation of the Ius Commune: From Casus to Regula. Edinburgh: Edinburgh University Press. ISBN 978-0-7486-3897-0. Fuente citada en Medieval Roman law. Véase también Ius commune (els canonistes dels segles i ) es va estendre a altres àmbits, en el que s'ha considerat l'inici del dret constitucional.Javier Gafo, "Quod omnes tangit, ab omnibus approbari debet", una "questio disputata", en Bioética y Religiones: El Final de la Vida, Universidad Pontificia de Comillas, 2000, ISBN 8489708908, pg. 147: Brian Tierney afirma que alrededor del 1200, los canonistas comenzaron a sostener que cuando un concilio general se convocaba para discutir cuestiones de fe, incluso los laicos deberían estar representados, ya que la fe es una materia que toca a todos. Sol citar-se simplificat com quod omnes tangit, o amb les sigles q. o. t.Italo Merello Arecco, La máxima "Quod omnes tangit" - Una aproximación al estado del tema, Revista de Estudios Histórico-Jurídicos XXVII, 2005, 163-175
Història Com a principi legal, la fórmula s'aplicà extensanment pels tratadistas polítics a la Baixa Edat Mitjana i l'Edat Moderna per descriure la relació entre el cap i els membres del cos polític tant temporal com eclesiàstic (monarquia autoritària i absoluta, conciliarisme).
Està molt vinculada a la tradició política i jurídica anglosaxona, especialment a partir de la Carta Magna (1215) i el Parlament model (1295). En la revolució estatunidenca es va utilitzar com a lema una versió restringida a la fiscalitat: No taxation without representation ("cap impost sense representació"). En el regne de Polònia, la introducció d'una aplicació extrema d'aquesta regla va derivar en el principi del Liberum veto ("lliure veto"), pel qual s'exigia un consens per unanimitat en la institució parlamentària (Sejm). En el dret italià s'aplica a la "comunió" o copropietat de béns.
En el dret canònic, sobre la base del principi quod omnes tangit, la decretal de Bonifaci VIII (Liber Sextus 5.12.29) va introduir el principi quod Dei tangit ("el que a Déu toca"), que establia per a l'Església la possibilitat de vetar tota provisió d'autoritats civils que d'alguna manera interferís en l'autoritat divina.
En els ordes monàstics es va introduir el principi que determinades decisions requerien la unanimitat (vox in capitulo).
En el context dels debats entorn del concili Vaticà II, la frase va assumir un significat diferent: Yves Congar, en el text Quod omnes tangit ab omnibus tractari et approbari debet (1958), ho entén en el sentit que les matèries de fe han de ser debatudes fins a trobar el consens de tots els cristians.
Vegeu també Decisió per consens Homo sum, humani nihil a em alienum puto
Referències
Enllaços externs Gaines Post, A romà-canonical maxim "quod omnes tangit" in Bracton (idem... and in early parliaments; (idem... in medieval representation).
Categoria:Expressions en llatí d'ús jurídic