fou un director de cinema i guionista italià. El govern italià, en reconeixement, li va concedir la seva màxima distinció de l'Ordine al Merito della Repubblica (Orde al mèrit de la República Italiana), el Cavaliere di Gran Croce OMRI. Fellini descriu la solitud de l'ésser humà davant del món exterior, i és conegut per un estil molt característic i original que barreja la fantasia i l'ús d'imatges barroques; és considerat un dels més influents i àmpliament venerats cineastes del . Guanyador de quatre premis Oscar pel seu treball com a cineasta, el 1993 va ser guardonat amb l'Oscar honorífic. Dues vegades guanyador del Festival Internacional de Cinema de Moscou (1963 i 1987), ha rebut també la Palma d'Or a Cannes el 1960 i el Lleó d'Or per la seva trajectòria artística al Festival de Cinema de Venècia el 1985.
Durant quatre dècades –des de Luci del varietà del 1950 a La voce della luna 1990–, Fellini "retrata", en dotzenes de pel·lícules, un petit grup de personatges memorables. Ell es va autodenominar "un artesà que no té res a dir, però que sap com dir-ho". Va deixar obres inoblidables, plenes de sàtira però amarades d'una subtil malenconia, caracteritzades per un estil oníric i visionari. Els títols de les seves pel·lícules més famoses –I vitelloni, La strada, Le notti di Cabiria, La dolce vita, 8½ i Amarcord– s'han convertit en tòpics esmentats en l'idioma original en tot el món.
Biografia Primers anys Va néixer a Rímini, una petita ciutat al costat del mar Adriàtic. El seu pare, Urbano (1894-1956), d'origen pagès de la Romanya, era un viatjant i venedor a l'engròs. El 1915, es va traslladar a Roma com a aprenent de forner a la fàbrica de pasta Pantanella on va conèixer Ida Barbiani (1896-1984), filla de comerciants romans molt catòlics. Davant la desaprovació de la seva família, van fugir amb Urbano el 1917, i van viure a casa dels pares d'Urbano a Gambettola, una ciutat situada a uns 20 quilòmetres a l'oest de Rimini; l'agost de 1918, es van casar en una cerimònia civil. La celebració religiosa la farien més tard, al gener del 1919. Després del naixement de Federico el 1920, van tenir dos fills més: Riccardo (1921-1991), un futur director de documentals de la RAI, i Maria Maddalena (1929-2002). Federico, durant molts anys, passaria les vacances a la casa dels seus avis a Gambettola.
El 1924, Fellini va començar a estudiar a l'escola primària de les germanes de Vincenzo, a Rimini, i dos anys més tard assistí a l'escola pública Carlo Tönnies. Era un bon estudiant, i passava el temps lliure dibuixant, fent espectacles de titelles i llegint Il Corriere dei Piccoli, la revista infantil popular que reprodueix dibuixos animats tradicionals americans d'autors com Windsor McCay, George McManus i Frederick Burr Opper. Inspirant-se en el famós personatge Little Nemo ('El petit Nemo') de McCay, havia construït un món de fantasia a la seva habitació, en el qual s'hi imaginava ambientades les històries que volia viure i veure al cinema. Als quatre peus del llit els havia posat els noms de les quatre sales de cinema de Rimini: des d'allà, abans d'anar a dormir, prenien forma les seves històries imaginatives. Little Nemo tingué una influència directa en la pel·lícula de Fellini La ciutat de les dones, mentre que Happy Hooligan d'Opper va ser la inspiració visual de Gelsomina a La strada. El 1926, va descobrir el món de Grand Guignol, el circ amb el pallasso Pierino, i el món del cinema. La primera pel·lícula que va veure, Maciste all'Inferno (1926) de Guido Brignon, el va marcar d'una manera vinculada a Dant i al cinema durant tota la seva carrera.
El 1929, el van inscriure al Ginnasio Giulio Cesare on es va fer amic de Titta 'Luigi' Benzi, més tard, un prominent advocat de Rimini i el model del jove Titta dAmarcord (1973). A la Itàlia de Mussolini, Federico i el seu germà Riccardo es van convertir en membres del grup juvenil feixista Avanguardista, que era obligatori per als homes. Amb els seus pares, va visitar Roma per primera vegada el 1933, l'any del primer viatge de la SS Rex, el transatlàntic que li serví de referència per al vaixell que apareix a Amarcord. La criatura marina que troben a la platja al final de La Dolce Vita (1960) té la seva base en un peix gegant arribat a una platja de Rimini durant una tempesta el 1934.
Les experiències d'infantesa de Federico tindrien més tard una paper important en moltes de les seves pel·lícules, en particular, Els inútils (1953), Fellini 8 1/2 (1963) i Amarcord (1973). És enganyós, tanmateix, suposar que totes les seves pel·lícules contenen anècdotes autobiogràfiques i fantasies. Encara que Fellini incorporava a les pel·lícules molts fets viscuts en la seva infància i adolescència, com en Els inútils (1953), Fellini 8 1/2 (1963) i Amarcord (1973), va insistir que aquests records autobiogràfics eren invencions: "No és la memòria que domina les meves pel·lícules. Dir que les meves pel·lícules són autobiogràfiques és una simplificació massa fàcil, una classificació precipitada. A mi, em sembla que m'han inventat gairebé tot: la infància, el caràcter, nostàlgies, somnis, records, pel plaer de poder comptar amb ells."Entrevista a Fellini, Panorama 18 (14 de gener de 1980). Guionistes: Tullio Pinelli i Bernardino Zapponi, director de fotografia Giuseppe Rotunno escenògraf Dante Ferretti. També es va dir que Fellini imaginava molts dels seus "records". Cf. Memòria de Bernardino Zapponi, Il mio Fellini i cal tenir present la insistència de Fellini, que afirmava que havia creat la seva pròpia autobiografia cinematogràfica; vegeu I'm a Born Liar: A Fellini Lexicon, p. 32. Els amics íntims, com els guionistes Tullio Pinelli i Bernardino Zapponi, el cinematògraf Giuseppe Rotunno i el dissenyador de conjunt Dante Ferretti han repetit com Fellini inventava els seus records simplement pel plaer de narrar-los en les seves pel·lícules.I'm a Born Liar: A Fellini Lexicon Fellini, des dels 16 anys, va mostrar una gran passió pel cinema; de fet, en el seu llibre Quattro film, explica que, entre 1936 i 1939, sortia de casa sense permís dels pares, i anava al cinema.
El 1937, a Rimini, Fellini va obrir Febo, un taller de retrats amb el pintor Donem Bonini. El seu article humorístic va aparèixer per primera vegada en "Postals als nostres lectors" una secció del Domenica del Corriere de Rimini. Decidit a fer carrera com a caricaturista i escriptor de gags, Fellini va viatjar a Florència el 1938, on va publicar la seva primera caricatura en el setmanari 420. També va treballar per a la revista Bertoldo. A falta del seu examen de cultura militar, es va graduar a l'escola secundària el juliol del 1938 després de superar l'examen.
Fins i tot abans d'acabar l'escola, el 1938, Fellini prova algunes col·laboracions amb diaris i revistes. La Domenica del Corriere li publica alguns dibuixos en Cartoline dal pubblico, però la col·laboració més duradora és la que aconsegueix establir amb el setmanari politicosatíric publicat per Nerbini, Il 420, on publica nombrosos dibuixos humorístics, a finals del 1939. A principis d'aquell any es va traslladar a Roma, amb el pretext d'estudiar a la universitat, en realitat dur a terme el desig de dedicar-se al periodisme.
Carrera professional Els inicis Fellini arriba a la capital, seguit de la seva mare, Ida, que té els seus parents a la ciutat, i els seus dos germans Riccardo i la petita Maddalena; s'allotja a Alba Longa, fora de la Porta San Giovanni (al barri Appio-Latino). Es matricula a la Facultat de Dret. Les primeres experiències del jove Fellini revelen que el seu objectiu professional no era tant arribar a ser advocat (no en va aprovar cap examen) sinó treballar com a periodista. Federico Fellini va fer el seu debut uns mesos després d'arribar a Roma, l'abril de 1939, en la principal revista satírica italiana, Marc'Aurelio, fundada el 1931 i dirigida per Vito De Bellis. Hi treballa com a caricaturista polític, creador de nombroses categories (entre les quals È permesso…?). Dibuixant i autor de les famoses "Storielle di Federico", es va convertir en una signatura puntera. El seu principal contacte en aquesta etapa és el dibuixant i caricaturista Enrico De Seta.
L'èxit en Marc'Aurelio es tradueix en bons guanys i inesperades ofertes de feina. Fellini coneix personatges en aquest moment ja notables. Comença a escriure guions i gags. Col·labora amb algunes pel·lícules d'Erminio Macario: Imputato, alzatevi! i Lo vedi come sei... lo vedi come sei? del 1939; Non me lo dire! i Il pirata sono io del 1940; escriu els acudits per a actuacions en viu d'Aldo Fabrizi.
Fellini i la ràdio El 1941, se li va demanar col·laborar amb l'Ente Italiano Audizioni Radiofoniche (EIAR) com a escriptor radiofònic. Encara que menys coneguda que la seva obra cinematogràfica, l'activitat de Fellini a la ràdio és important perquè marca el seu debut en el món de l'espectacle, i el començament de la relació emocional i artística amb Giulietta Masina.
En aquells anys, Fellini va signar uns noranta guions, incloent-hi les presentacions dels programes de música, revistes de ràdio, fins a la famosa sèrie de 24 radioescenes Cico e pallina. Transmesa de manera intermitent al programa de varietats El Terziglio entre 1942 i 1943, la sèrie se centra en les aventures d'una parella jove senzilla i pura.Le traversie di Cico e Pallina, interromput el 1944 es va reprendre en la postguerra en una sèrie titulada Le avventure di Cico e Pallina; van ser produïts 14 episodis fins a febrer de 1947. El paper de Cico és el d'Angelo Zanobini, mentre que Pallina és interpretada per una jove actriu, Giulietta Masina, que Fellini coneix el 1942 i que esdevindrà la seva companya inseparable i intèrpret. Entre l'extensa producció de ràdio d'aquells anys, els diaris escrits per Ruggero Maccari (entre els quals, Vuoi sognare con me amb Pablo Poli, Riccardo Garrone, Gisela Sofio i Sandra Milo) i Una lettera d'amore (1942), centrat en una jove analfabeta que envia fulls en blanc al seu promès, i que suggereix la poesia dels personatges cinematogràfics de Gelsomina i Cabiria.
Al juliol del 1943, Giulietta presenta Federico als seus pares. Després del 8 de setembre del 1943, quan la proclama de Badoglio, Fellini, en lloc de respondre a la crida de la lleva, s'hi va casar el 30 d'octubre. En els primers mesos de matrimoni, vivien a casa de la tia de Giulietta, Giulia, de família benestant (els seus parents tenien una fàbrica de calçat a Milà, «Di Varese», i Giulia era vídua d'Eugenio Pasqualin, president del Liceo Tasso de la capital. Masina i Fellini aviat tenen un fill, Pier Federico, anomenat Federichino, nascut el 22 març del 1945 i mort només trenta dies després del naixement, el 24 d'abril.
Primeres experiències com a guionista Sempre a començaments dels anys quaranta (1941-1942), Fellini coneix Tullio Pinelli, escriptor de teatre. Aviat neix una associació professional: Fellini elabora idees i plans, Pinelli els col·loca en una estructura textual. En aquells anys, Fellini i Pinelli signen com a guionistes els primers grans èxits d'Aldo Fabrizi, entre els quals Avanti c'è posto... i Campo de' fiori de Mario Bonnard. El 1944, en plena guerra mundial, Fellini mostra caricatures per a soldats aliats en un local d'una travessia de la via del Corso, via Margutta, juntament amb el periodista Guglielmo Guasta Veglia i els pintors Carlo Ludovico Bompiani i Fernando Della Rocca.
Avantguardista durant el feixisme, les seves primeres obres van ser per a l'Alleanza Cinematográfica Italiana (ACI), una companyia productora de Vittorio Mussolini, fill de Benito Mussolini, mitjançant el qual va conèixer Roberto Rossellini el 1945. Fellini va col·laborar en els guions de Roma, ciutat oberta i Paisà. En Paisà, Fellini fa d'assistent al plató. També sembla que, en absència de Rossellini, n'hauria rodat algunes escenes (sens dubte roda una seqüència ambientada en el Po). És el seu baptisme darrere de la càmera.