La Llotja de la Seda, Llotja de València o Llotja de Mercaders és un edifici civil d'estil gòtic valencià tardà, situat a la plaça del Mercat, número 31, de València, davant l'església de Sant Joan del Mercat i del Mercat Central, al centre històric de la ciutat. L'edifici fou construït entre el 1482 i el 1548 i simbolitza, sens dubte, la puixança i riquesa del segle d'or valencià (). És una mostra de l'abast de la revolució comercial durant la baixa edat mitjana, del desenvolupament social i del prestigi aconseguit per la burgesia valenciana. El 1996, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
La Llotja de la Seda de València, inaugurada a finals del , va començar com un mercat o borsa destinada principalment al comerç de la seda i altres mercaderies de luxe. Amb el temps, la Llotja va ampliar les seves funcions per incloure operacions financeres com préstecs i contractes d'assegurances, reflectint la creixent complexitat del comerç i la necessitat d'institucions que poguessin gestionar riscos financers i crèdit comercial.
Una fita arquitectònica
La construcció de la Llotja, anomenada llonjaSegons el Català-Valencià-Balear a València i Mallorca es pronuncia «Llonja». Joan Coromines també diu que la forma castellana lonja deriva del català dialectal «llonja», que es diu a València i Mallorca al País Valencià, s'ha interpretat com el resultat de la prosperitat comercial aconseguida per València en el , com un símbol del poder de la ciutat per atraure els comerciants, en un moment en què ja s'albiraven temps difícils per a l'economia local derivats del descobriment d'Amèrica i el consegüent desplaçament del comerç de la Mediterrània cap a l'Atlàntic.Les llotges de Barcelona i Mallorca també es van construir quan llurs economies iniciaven la davallada esquerra|miniatura|269x269px|Vista exterior de la façana Les llotges de comerç a la Corona d'Aragó es construïen seguint el mateix esquema: una sala de planta rectangular sostinguda per columnes. La de València fou precedida per la Llotja de Barcelona (1380-1392), la Llotja de Palma (1420-1448) i algun exemple sicilià no molt conegut. Entre 1541 i 1551, s'alçà la Llotja de Saragossa, del mateix tipus, però ja d'estil renaixentista. Considerant que l'esquema arquitectònic era sempre el mateix, els jurats de València van insistir en la bellesa de l'edifici. Superar la llotja de Barcelona no era difícil, perquè les solucions arquitectòniques d'aquella havien quedat antiquades pels mestres picapedrers de la darreria del . El que era un repte era superar l'esplèndida llotja de Mallorca de Guillem Sagrera, un dels grans mestres de l'arquitectura gòtica mediterrània. Inspirar-s'hi i alhora superar-la va ser la genial tasca de Pere Comte.La Llotja dels Mercaders. Un museu virtual d'arquitectura gòtica mediterrània
La Llotja és, tot plegat, el resum de les investigacions arquitectòniques de Pere Comte i d'altres al llarg del segle d'or valencià.
Patrimoni de la Humanitat
Monument Nacional des del 1931, www.patrimonio-humanidad.com, Lonja de la Seda la UNESCO declarà la Llotja de la Seda Patrimoni de la Humanitat el 5 de desembre del 1996,UNESCO La Llotja de la Seda a la pàgina web de la UNESCO com a exemple totalment excepcional d'un edifici secular en estil gòtic tardà, que il·lustra de manera esplèndida el poder i la riquesa d'una de les grans ciutats mercantils de la Mediterrània, i és considerada com un dels més brillants exemples del gòtic civil europeu. Les façanes rectangulars de pedra picada, els sumptuosos medallons renaixentistes, les artístiques escultures i gàrgoles, les perfectes proporcions de les portes i finestres, dels escuts i dels merlets, recorden l'esplendor del gòtic tardà valencià. Se situa al mateix cor de la ciutat (barri del Mercat), davant la plaça del Mercat, qualificada per nombrosos cronistes com un escenari colorista i sorollós dotat d'una sensualitat molt especial.Díez Arnal, Llotja de la Seda
Casa il·lustre per al bon comerç En només quinze anys (1483-1498), Pere Comte i els seus ajudants foren capaços d'acabar la Sala de Contractació, cos principal de l'edifici. Així consta en una franja blava que corre a la part més alta dels quatre murs, a tocar de les voltes de l'esmentada sala, i que proclama en lletres daurades sobre un fons fosc María José Carballar, Monumentos Valencia la següent inscripció en llatí (per duplicat, una primera vegada sobre els murs sud i oest, i una segona sobre els del nord i l'est):
Inclita domus sum annis aedificata quindecim. Gustate et videte concives quoniam bona est negotiatio, quae non agit dolum in lingua, quae jurat proximo et non deficit, quae pecuniam non dedit ad usuram eius. Mercator sic agens divitiis redundabit, et tandem vita fructur aeterna.
Sóc una mansió il·lustre, construïda en quinze anys. Tasteu i vegeu, conciutadans, car bona és la negociació que no duu engany en la llengua, que jura al proïsme i no falta al jurament, que no deixa diners en usura. El comerciant que així actue abundarà en riqueses, i a la fi gaudirà de la vida eterna.
miniatura|450px|center|.
Precedents El segle d'or valencià fou una etapa de gran desenvolupament econòmic i de gran influència política i cultural. Es va crear la Taula de Canvis i Depòsits, una banca municipal en suport de les operacions comercials. La indústria local, especialment la tèxtil, assolí un gran desenvolupament, i la ciutat es va convertir en un empori comercial a la qual acudien mercaders de totes les parts d'Europa. A les acaballes d'aquest segle, es va construir la Llotja de la Seda, borsa i centre de transaccions i un vertader temple del comerç, i Lluís de Santàngel, banquer valencià d'origen jueu, va sufragar el viatge a Amèrica de Cristòfor Colom.
Filla del segle d'or
Després d'alguns anys d'inestabilitat derivats del període de successió en què la dinastia del Casal de Barcelona va ser substituïda per la castellana dels Trastàmares, al llarg del , la ciutat llueix amb tota la seua esplendor. El Cap i Casal del Regne de València se situa com la capital cultural i econòmica de la Corona d'Aragó, i esdevé una de les ciutats més importants d'Europa en aquest segle. La Llotja és un símbol de la puixança i riquesa del segle d'or de la ciutat i Regne de València.
Pel que fa a la influència política, ja des de final del , el pes de València en la Corona d'Aragó es fa cada vegada més gran, amb personatges com ara sant Vicent Ferrer i encara més al llarg del , fins al punt que les dues úniques vegades que un bisbe hispànic va arribar a papa fou amb dos bisbes valencians: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI, naturals de Xàtiva i pertanyents a la família Borja.
Quant a l'àmbit artístic i cultural, a banda de la Llotja, s'alçaren les Torres de Quart, la capella dels Reis del convent de Sant Doménec, l'altar major de la Seu de València, o el Palau de la Generalitat. En pintura i escultura van reeixir Joan Reixach (Jacomart), Roderic d'Osona, Paolo de San Leocadio, Vicent Macip o Damià Forment, entre d'altres, i en literatura Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Isabel de Villena o Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc. Conseqüència d'aquest auge cultural, València va albergar la segona impremta de la península, on el mestre impressor Lambert Palmart imprimí el primer llibre literari a Espanya el 1474, Les Trobes en lahors de la Verge Maria. Aparegué també el primer diccionari en llengua romànica: Liber Elegantiarum, així com el primer estudi sobre escacs. El 1499, a més, fou creada la Universitat de València.
La Llotja de l'Oli miniatura|. Vora l'actual plaça del doctor Collado, darrere de l'actual llotja, n'existia una d'anterior que, segons Sanchis Guarner, està documentada des d'abans del 1341 i rebia el nom de Llotja de l'Oli. Aquesta llotja, segons el mateix autor, era parcialment oberta, és a dir, responia a la tipologia de loggia italiana (edifici obert per un o més costats, sustentat per arcs o columnes). La seva planta era rectangular, i s'hi afegiren noves construccions el 1346, i més tard, el 1377, es tancaren amb reixes de ferro les arcades de la planta baixa. L'any 1440, els Jurats de la ciutat compraren les cases adjacents i acordaren traslladar les oficines del Pes públic a esquena de l'església de Sant Joan del Mercat; quatre anys després, s'enderrocaren els edificis que envoltaven la llotja i es procedí a la seua ampliació, durant la qual es col·locaren als cantons del nou edifici dos atlants i que popularment es conegueren com a Engonari i Engonariesa.ALDANA FERNÁNDEZ, Salvador (coord.), Monumentos desaparecidos de la Comunidad Valenciana, p. 259, tom I, Consell Valencià de Cultura, València 1999 La Llotja de l'Oli no sols s'emprava per al comerç d'aquest producte, sinó per a tota mena d'operacions mercantils.
Aquesta llotja encara existia l'any 1734, quan es va ordenar tancar amb portes tres dels seus costats. L'edifici, enderrocat durant la segona meitat del en ampliar-se la plaça, no tindria una clara unitat estilística, ja que s'edificà a partir d'afegits successius.
Inici de les obres La prosperitat mercantil assolida per la ciutat de València durant el motivà que, el 1469, els Jurats del Consell Municipal decidiren bastir una nova llotja:
Per bastir la nova llotja, es compraren i enderrocaren vint-i-cinc cases pròximes al mercat. L'encarregat de la construcció, que seria en pedra calcària,Encara que les fonts medievals no deixen clara la procedència de la pedra, sembla clar que aquesta ve de Godella i Rocafort, que són les grans pedreres que històricament han proveït de material als monuments de la ciutat de València, per la seua qualitat i proximitat. A més, del Palau de la Generalitat Valenciana, començat quasi alhora que la Llotja, sí que se sap que la pedra és de Godella, i el seu to blanquinós és el mateix que presenta la Llotja de la Seda. fou el prestigiós mestre pedrapiquer gironí Pere Comte,Antropònim també escrit amb la grafia Pere Compte ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra.Joan Iborra, segons Sanchis Guarner Tanmateix, la primera pedra no es col·locà fins al 26 de desembre de 1482, i les obres, costejades per la ciutat, no s'iniciaren fins al 5 de febrer de 1483, com sabem gràcies a la inscripció que hi ha a l'escut de la ciutat i que es troba al cantó dels carrers de Pere Comte i de la Llotja.
Les obres havien començat amb els enderrocaments de les cases, l'adequació del vall i els lliuraments de materials al mestre d'obra de vila Francesc Biulaygua, dels quals tenim constància des del 16 de gener del 1483 i d'entrega de pedres pels pedrapiquers el 15 de febrer. El començament oficial de les obres pot considerar-se el 5 de febrer del 1483, i el 14 de març es paguen els primers jornals a Pere Comte i a Joan Yvarra «pro salarium eorum et sue comitive». El juny del 1483, es decideix pagar «…no a estalls sinó a jornals». En aquesta mateixa data, es decideix que el portal principal «…sia principiat a llavorar e les finestres que ab aquell seran contigües e tot el restant de l'enfront sia fet de pedra picada ab artificiós magisteri llavorada ab les imatges e maçoneries e fullatges». A partir d'aquest moment, van haver de començar els treballs de picapedreria. L'octubre del 1483, el mestre d'obra de vila Biulaygua acaba els seus treballs en el vall i desapareix de la documentació.
Elements que la componen miniatura|Pla de la Llotja de la Seda. L'edifici s'adapta a un solar rectangular. Al sud, mira cap a la plaça del Mercat, a l'oest cap al carrer dels Cordellats, al nord cap al carrer de la Llotja, i a l'est cap al carrer de Pere Comte. Davant mateix, es troben el Mercat Central i l'església de Sant Joan del Mercat.