Luisa Manfrini Farnè, àlias Luisa Ferida, (Castel San Pietro, 18 març 1914 - Milà, 30 abril 1945) Va ser una de les dives més famoses i ben pagades del cinema italià de la dècada 1935-1945, Immediatement després del triomf de la Campanya d'Itàlia, va ser acusada, juntament amb el seu company, l'actor Osvaldo Valenti, de col·laboracionisme amb el govern feixista de la República Social Italiana i participació en les tortures de Banda Koch.Tots dos van ser afusellats pels partisans.
Biografia Nascuda a Castel San Pietro Terme, (Bolonya), el 18 de març de 1914. Va començar actuant al teatre amb les companyies de Ruggero Ruggeri i Paola Borboni. Va debutar a la gran pantalla amb la pel·lícula Freccia d'oro (1935) de Piero Ballerini i Corrado D'Errico; El 1937 va esdevenir l'amant i protegida del productor Francesco Salvi, mort prematurament.Entre 1937 i 1938 va formar parella cinematogràfica amb Amedeo Nazzari, amb qui va actuar a La fossa degli angeli, I fratelli Castiglioni i Il conte di Bréchard.
Relació amb Osvaldo Valenti miniatura|Luisa Ferida i Osvaldo Valenti El 1939, Ferida va conèixer l'actor Osvaldo Valenti, personatge polifacètic, nascut a Istambul i vuit anys més gran que ella,en el rodatge de la pel·lícula Un'avventura di Salvator Rosa, d'Alessandro Blasetti. Llavors va començar el període més reeixit de la seva carrera, amb els films La corona di ferro (1941), Fedora (1942) de Camillo Mastrocinque, Fari nella nebbia (1942) de Gianni Franciolini, (pel qual va ser premiada com a millor actriu italiana de 1942) també Gelosia de Ferdinando Maria Poggioli, La bella addormentata,(1942) i La locandiera (1944) de Luigi Chiarini.
Osvaldo Valenti, home hedonista, ja casat i separat de la jove actriu Fanny Musso, va iniciar una tumultuosa història d'amor amb Ferida, van compartir projectes artístics i viatges. El 1942 va néixer el seu primer fill, Kim Valenti, que va morir a Bolonya, al cap de pocs dies, per asfíxia.
Trasllat al Cinevillaggio Després de l'Armistici, Ferida i Valenti van ser, tanmateix, de les poques estrelles del cinema de telefòns blancs —com s'anomenava habitualment aquell període del cinèma feixista— que es van unir a la República Social Italiana.
Osvaldo Valenti era adicte a la cocaïna i va arrossegar Ferida en la seva vida desenfrenada, de luxes i d'amistats poc recomanables.
La parella va deixar Roma i Cinecittà per traslladar-se a Cinevillaggio, el nou centre cinematogràfic de la R.S.I a Venècia, creat per voluntat del ministre Ferdinando Mezzasoma, convertint-se en dos dels seus exponents més famosos. Allí, van rodar Fatto di cronaca (1944), dirigida per Piero Ballerini, que va ser el seu últim llargmetratge. Després es van establir uns dies a Bolonya, on Ferida, mentre eren a l'hotel "Brun", va patir un avortament espontani. Valenti va expressar el seu dolor, escrivint a un amic: «No vull sentir més parlar d'art i cinema, i no vull anar més a Espanya, tot i que tinc un contracte molt avantatjós. Sento que el meu deure és fer alguna cosa positiva per aquest tros de terra que encara ens queda».
Controvèrsia sobre la "banda Koch" A la primavera de 1944, la parella es va traslladar a Milà, després que Valenti hagués entrat a la 10 Flotilla MAS comandada pel príncep Junio Valerio Borghese amb el rang de tinent. Com a oficial d'enllaç de la 10a.MAS, Valenti va mantenir contactes amb el Pietro Koch, Cap de la policia feixista,segons testimonis, va anar diverses vegades a la seu del «Reparto dei Servizi Speciali» a la Vil·la Fossati, per presenciar els interrogatoris i tortures dels presoners partisans. Alguns testimonis van involucrar Luisa Ferida en aquells fets; mentre que altres van manifestar que la seva presència a la Villa Triste, així com la seva presumpta complicitat amb els torturadors, eren calúmnies infundades.
Carlo Corbella, un exsoldat condecorat per a la campanya italiana a Rússia, va relatar, temps després, un episodi força ambigu,el valor del qual rau principalment en donar suport al fet que l'actriu va romandre diversos dies a la infame Villa Triste (nom genèric dels centres de tortura feixista) del carrer Paolo Uccello, de Milà, però no estava segur de quines eren les seves activitats, en canvi, sempre va acusar una de les amants de Koch, la ballarina Daisy Marchi, així com la secretària del cap de la Banda, Alba Giusti Cimini, de ser còmplice de les tortures als partisans; ambdues dones, segons aquest testimoni tardà, de vegades es feien passar per la famosa Ferida, aprofitant la llum tènue de les cel·les i la semblança física amb Luisa; Marchi i Cimini mai van patir cap càstig per la seva participació.
En canvi l'escriptora Natalia Ginzburg, a la seva famosa obra *Lessico famigliare* de 1963, va afirmar que va ser la mateixa Ferida qui va dur a terme l'interrogatori de la seva amiga Lisa Giua, partisana i esposa de Vittorio Foa, empresonada a la Villa Triste de Milà, que va aconseguir fugir mentre era portada a l'hospital.
Mort per afusellament miniatura|Tomba de Luisa Manfrini Farnet, coneguda professionalment com a Luisa Ferida, al camp X del Cimitero Maggiore de Milà. En els dies immediatament posteriors a la caiguda de la República Social Italiana, Osvaldo i Luisa Ferida, que estava embarassada de poc, havien recollit diners, joies i objectes de valori i s'havien entregat, pensant de poder pactar les condicions de la seva rendició, però van ser detinguts i afussellats pels partisans a la via Poliziano de Milà, després de ser interrogats tots dos, acusats de col·laboracionisme i sobretot d'estar vinculats a la Banda Koch.
Els cossos de la parella, portats al Cementiri Monumental de Milà, conegut com Cementiri de Massoco; després de la benedicció d'un sacerdot, van ser reconeguts per Nelly Valenti, germana d'Osvaldo. Tos dos portaven un cartell al pit, que lloava la justícia sumària, en imitació del tracte reservat als cadàvers dels partisans assassinats pels feixistes.
La innocència de l'actriu El 1946, al formar-se l'Assamblea Constituent Italiana, per tal d'impulsar un canvi polític total, amb la redacció d'una nova constitució i amb el propòsit de retornar la concòrdia al país, Palmiro Togliatti, lider del Partit Comunista Italià, va presentar una Amnistia que va deixar sense efecte la persecució de nazis, feixistes i col·laboradors.
A la dècada de 1950, la mare de Luisa Ferida, Luisa Pansini, va sol·licitar a Hisenda la concessió d'una pensió de guerra, ja que la seva filla executada era la seva única font de sosteniment.
Una investigació exhaustiva dels Carabinieri de Milà, per determinar les responsabilitats reals de Luisa Manfrini "àlies" Ferida, va concloure que «després del 8 de setembre de 1943, Manfrini es va mantenir al marge dels esdeveniments polítics de l'època i no va ser culpable d'actes de terrorisme i violència contra la població italiana i el moviment partisà». Per tant, la senyora Pansini, va obtenir la pensió de guerra, inclosos els endarreriments.
Filmografia miniatura|Luisa Ferida a La corona de ferro (1941) miniatura|Luisa Ferida a Fars entre la boira (1942) miniatura|Luisa Ferida a La Bella Dorment (1942)
Fletxa d'or, dirigida per Piero Ballerini i Corrado D'Errico (1935) El rei Joker, dirigida per Enrico Guazzoni (1935) L'amnèsic, dirigida per Gennaro Righelli (1936) El gran silenci, dirigida per Giovanni Zannini (1936) Els dos sergents, dirigida per Enrico Guazzoni (1936) L'ambaixador, dirigida per Baldassarre Negroni (1936) Amazones blanques, dirigida per Gennaro Righelli (1936) Els germans Castiglioni, dirigida per Corrado D'Errico (1937) El fossat dels àngels, dirigida per Carlo Ludovico Bragaglia (1937) Els dos barbers, dirigida per Duilio Coletti (inacabada) (1937) Els tres desitjos, dirigida per Kurt Gerron (1937) Tota una vida en una nit, dirigida per Corrado D'Errico (1938) El comte de Bréchard, dirigida per Mario Bonnard (1938) El terraplè, dirigida per Corrado D'Errico (1938) El seu destí, dirigida per Enrico Guazzoni (1938) Estrella del mar, dirigida per Corrado D'Errico (1938) Animals bojos, dirigida per Carlo Ludovico Bragaglia (1939) Una aventura de Salvator Rosa, dirigida per Alessandro Blasetti (1939) El secret de Villa Paradiso, dirigida per Domenico Gambino (1940) La noia de Portici, dirigida per Mario Bonnard (1940) Noces de sang, dirigida per Goffredo Alessandrini (1941) La corona de ferro, dirigida per Alessandro Blasetti (1941) Amor imperial, dirigida per Aleksandr Volkov (1941) El sopar de la burla, dirigida per Alessandro Blasetti (1942) Genets del desert, dirigida per Gino Talamo i Osvaldo Valenti (inacabada) (1942) Fars entre la boira, dirigida per Gianni Franciolini (1942) L'últim adéu, dirigida per Ferruccio Cerio (1942) La Bella Dorment, dirigida per Luigi Chiarini (1942) Horitzó de sang, dirigida per Gennaro Righelli (1942) Fedora, dirigida per Camillo Mastrocinque (1942) Gelosia, dirigida per Ferdinando Maria Poggioli (1942) El fill del corsari vermell, dirigida per Marco Elter (1943) Grace, dirigida per Esodo Pratelli (inacabada) (1943) Harlem, dirigida per Carmine Gallone (1943) Amors tristos, dirigida per Carmine Gallone (1943) La propietària, dirigida per Luigi Chiarini (1944) Notícies, dirigida per Piero Ballerini (1945)
Actrius de veu Lydia Simoneschi a Fars a la boira, Fedora, L'hostaler Tina Lattanzi a les noces de sang
Cites i homenatges L'any 1991, l'historiador Italo Moscati va fer Gioco perverso, una pel·lícula inspirada en la tràgica història d'amor de la parella, interpretada per Fabio Testi i Ida Di Benedetto . El 2008, el director Marco Tullio Giordana va presentar fora de competició al Festival de Cinema de Cannes la pel·lícula Sanguepazzo, inspirada en la vida d' Osvaldo Valenti (interpretat per Luca Zingaretti) i Luisa Ferida (interpretada per Monica Bellucci). L'any següent el grup musical Ianva li va dedicar una cançó, titulada simplement Luisa Ferida, a l'àlbum Italia: Ultimo Atto . El 2011, la decisió de col·locar una "placa commemorativa" a la Via Poliziano, en homenatge a Luisa Ferida, va ser revocada pel consell de districte de la zona 8 de Milà, dirigit per un membre de Sinistra Ecologia Libertà, però l'assumpte encara és controvertit i no està resolt.
Referències
Bibliografia Giuseppe Marozin, Odissea partidista. El 19 de Pasubio, Milà, Azione Comune, 1965. Aldo Lualdi, Morir a Salò, Milà, SugarCo, 1975. Romano Bracalini, Famosos i maleïts. Osvaldo Valenti i Luisa Ferida. Història i tragèdia de dues estrelles del règim, Milà, Longanesi, 1985. Gianmarco Montesano, "El cas Ferida i Valenti. Or, plata i plom. La qüestió moral sorgeix amb La Repubblica ", Granaglione, Andròmeda, 1990. Luigi Cazzadori, Osvaldo Valenti - Luisa Ferida. Glòria, judici i mort de dues estrelles del feixisme a la RSI, Pinerolo, NovAntico, 1998. Roberto Chiti et al., Les actrius, Roma, Gremese, 1999. Marco Innocenti, Telèfons blancs, Amors negres, Milà, Mursia, 1999. Massimiliano Griner, The "Koch Gang". La Unitat Especial de Policia 1943-44, Torí, Bollati Boringhieri, 2000. Odoardo Reggiani, Luisa Ferida Osvaldo Valenti. The Rise and Fall of Two Movie Stars, Milà, Spirali, 2001; 2007. Italo Moscati, Perverse Game: The True Story of Osvaldo Valenti and Luisa Ferida between Cinecittà and the Civil War, Torí, Lindau, 2007
Categoria:Actors de teatre italians Categoria:Actors de cinema italians Categoria:Morts a Milà Categoria:Morts el 1945 Categoria:Segona Guerra Mundial Categoria:Afusellats Categoria:Artistes de l'Emília-Romanya Categoria:Feixisme italià Categoria:Actors italians morts al segle XX Categoria:Actors italians nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1914