miniatura|Mecanisme intern del submarí Brandtaucher a Dresden miniatura|El model en miniatura del submarí Brandtaucher a Dresden, Alemanya miniatura|Esbós del Brandtaucher (d'un llibre de 1896) El Brandtaucher ( bussejador de foc en alemany) va ser un submarí dissenyat per l'inventor i enginyer bavarès Wilhelm Bauer i construït per Schweffel & Howaldt a Kiel per a la flotilla de Schleswig-Holstein (part de la Reichsflotte) el 1850. El Brandtaucher és el submarí més antic conegut que es conserva al món.
Història El gener de 1850, Bauer, soldat de cavalleria durant la guerra germano-danesa, va dissenyar el Brandtaucher com una manera d'acabar amb el bloqueig naval danès a Alemanya. Un submarí podia col·locar mines als bucs dels vaixells enemics sense ser detectat i detonar-los des d'una distància segura. El primer esbós de Bauer va atreure l'atenció del ministre de Marina, que li va permetre construir un . El model es va demostrar al port de Kiel davant de dignataris navals. El seu rendiment satisfactori va conduir a la construcció d'un model a escala real, que va ser finançat amb contribucions de personal de l'exèrcit i civils locals.
L'1 de febrer de 1851, el Brandtaucher es va enfonsar després d'un accident de busseig durant les proves d'acceptació al port de Kiel. El submarí va patir una fallada de l'equip i es va enfonsar fins al fons d'un forat de 16 metres al fons del port de Kiel. Bauer va escapar deixant entrar aigua, augmentant així la pressió de l'aire, cosa que va permetre a Bauer i als seus dos companys obrir l'escotilla i nedar fins a la superfície. Aquesta va ser la primera escapada d'un submarí que es va presenciar i es va informar.
El 1887 es va descobrir el naufragi, que es va treure a la llum el 5 de juliol de 1887. El Brandtaucher es va exposar primer a l'Acadèmia Naval de Kiel i després, el 1906, es va traslladar al Museum für Meereskunde de Berlín. Del 1963 al 1965 va ser restaurat a la RDA a Rostock i exposat al Museu Nationale Volksarmee de Potsdam. Actualment, el vaixell es pot veure al Militärhistorisches Museum der Bundeswehr (Museu d'Història Militar de les Forces Armades Alemanya), a Dresden.
Construcció Inicialment, algunes parts de l'aparell es van fabricar a Büdelsdorf, a la Carlshütte. Tanmateix, a causa de la manca de capacitat, la construcció del primer submarí va continuar a Kiel.Eberhard Rössler: Geschichte des deutschen U-Bootbaus. Band 1. Entwicklung, Bau und Eigenschaften der deutschen U-Boote von den Anfängen bis 1943. Bernard & Graefe Verlag, Bonn 1996, ISBN 3-86047-153-8, S. 16 El Brandtaucher va ser fabricat per August Howaldt a la fàbrica de maquinària i foneria de ferro Schweffel & Howaldt de Kiel. Bauer havia pogut tirar endavant el seu pla allà malgrat la resistència massiva dels experts contemporanis, però no havia pogut recaptar els fons necessaris. Després de la decisió de construir el vaixell, els plànols de disseny van haver de canviar dràsticament per motius de cost.Bericht Wilhelm Bauer vom 15. Februar 1851. In: Ludwig Hauff: Die unterseeische Schiffahrt, erfunden und ausgeführt von Wilhelm Bauer. Bamberg 1913, S. 9–16, Neuabdruck in: Christa Geckeler (Hrsg.): Erinnerungen an Kiel in dänischer Zeit 1773/1864. Husum Druck- und Verlagsgesellschaft, Husum 2012, S. 207–213. El gruix de la paret es va augmentar significativament de 12,5 mm a 6 mm, es va augmentar l'espai entre bastidors, el refinament previst mitjançant tancs de llast i refinament es va substituir per un pes mòbil de 500 kg de ferro colat, i l'aigua de llast es canalitzava cap al buc en lloc de cap als tancs de llast. Bauer va advertir que aquestes mesures reduirien la flotabilitat del vaixell i permetrien una profunditat màxima de busseig de 9,5 m i que el rendiment previst de 30 m no seria assolible, no es va escoltar.
Per raó d'un finançament insuficient, es va haver de rebaixar l'escala del vaixell i modificar i simplificar el disseny, cosa que va resultar en una reducció de la profunditat de busseig de 30 m a 9,5 m. Aquest redisseny va incloure l'eliminació de l'ús de tancs de llast tancats per contenir l'aigua que s'introduïa i s'expulsava del submarí. En canvi, es va permetre que l'aigua s'acumulés dins de la part inferior del buc, per sota del pis principal, i podia moure's relativament sense obstacles dins d'aquesta zona quan el vaixell canviava d'orientació. La inestabilitat resultant va ser probablement un factor important que va contribuir a la pèrdua del vaixell. A més a més, es va eliminar el compartiment de control i es va substituir per un pes ajustable de 0,5 tones per ajustar el vaixell i una quilla de llast de ferro de 20 tones.
Un cop construït, el Brandtaucher feia 8,07 m (26,5 peus) d'eslora i 2,02 m (6,6 peus) de mànega màxima, amb un calat de 2,63 m (8,6 peus). Era propulsat per una tripulació de tres rodes giratòries de grans dimensions connectades a una hèlix. El vaixell podia assolir una velocitat de tres nusos, però aquesta no es podia mantenir durant llargs períodes.
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Categoria:Submarins