El Cine Ideal és un cinema monumental centenari d'estil moderniste situat a la ciutat d'Alacant, al cantó de l'avinguda de la Constitució i el carrer dels Artillers. Va estar en ús durant més de 77 anys, des d'octubre de 1925 fins a febrer de 2003. És l'última obra i la més representativa de l'arquitecte Juan V. Santafé. Les seues característiques —antiguitat, monumentalitat, capacitat, elevat grau de conservació exterior i interior— el fan únic a nivell autonòmic i singular a nivell estatal.
Context La ciutat d'Alacant va viure als anys 20 una autèntica «revolució cinematogràfica». Entre 1923 i 1927 es van reformar quatre de les sis sales d'espectacles que tenia la ciutat i es van construir tres cinemes de nova planta a fi d'aprofitar l'èxit del sèptim art com a passatemps de masses. Més concretament, el 1923 es va ampliar el Salón Novedades de la Rambla, que va esdevindre el Central Cinema; l'any següent es va reformar el Salón Granados, a Benalua, i el 1925 es van adaptar el Teatro Nuevo (c. de Jordi Juan) i el Salón España (av. d'Alfons el Savi). Pel que fa a les sales de nova planta, a banda de l'Ideal, el 19 de desembre de 1924 va obrir les portes el desaparegut Cine Monumental, de Juan Vidal, a l'esquerra del Mercat Central, i el 1927 es va construir una sala de cinema al barri de les Carolines.
Aquest conjunt d'intervencions s'emmarca dins d'una tendència a crear espais cinematogràfics cada volta més grans i amb tota classe de comoditats per al públic. Pel que fa a l'aspecte exterior de les sales, les seues fronteres tendien a adoptar un caràcter ornamental, sòlid i monumental, a fi de funcionar com a reclam. Eren el que s'anomena cinemes monumentals. Finalment, quant a la ubicació, els espais cinematogràfics es concentraven al voltant de l'avinguda de la Constitució, que havia esdevingut el centre d'activitats de la ciutat, amb una implantació creixent d'equipaments i edificis representatius. En la mateixa avinguda o en els seus voltants es van construir la Casa de Gomis (1920), el Mercat Central (1921), la Casa de Bergé (1922), la Casa de Socors (1924), la Casa d'Alberola (1924), el Govern Militar (1927) i la Central Telefònica (1929). L'eix de l'oci, configurat al voltant d'aquesta avinguda, incloïa el Teatre Principal, el Central Cinema, el Salón España, el Monumental i l'Ideal.
Les sales de cine que es van fer en aquesta època han sigut les de més capacitat i representativitat urbana que la ciutat ha tingut en la seua història. L'únic supervivent d'aquesta època daurada dels cinematògrafs a la ciutat és el Cine Ideal.
Història L'edifici va ser dissenyat el 1924 per l'arquitecte Juan Vicente Santafé y Arellano, que va morir a finals del mateix any i no el va poder veure acabat. Amb tot, es va inaugurar el 10 d'octubre de 1925 amb la projecció de la pel·lícula en cinc parts El maldito dinero, de Gladys Hulette i Creighton Hale, i també la còmica en dos parts Tribulaciones (Haunted Spooks), de Harold Lloyd. A l'endemà de la inauguració es va exhibir el film de 1921 Las dos huérfanas. El 18 de abril de 1930 l'Ideal va realitzar la seua primera sessió sonora, que va ser El loco cantor (The Jazz Singer).
Franquisme Acabada la Guerra Civil a la ciutat d'Alacant l'1 d'abril de 1939, les tropes franquistes van acabar de traslladar al camp dels Ametlers la multitud que s'havia congregat al port intentant escapar. Una volta allí, van ficar les dones i les criatures en camions i les van distribuir entre el Central Cinema, el Salón España, el Monumental i l'Ideal, convertits en centres d'internament. Al Cine Ideal, l'única de les quatre sales que es conserva, les internes van estar en condicions molt precàries, amb racions d'aliment insuficients, a mercé dels polls i dormint en terra. Entre les nombroses dones represaliades que va albergar el dit cinema, hi ha la miliciana Rosario Sánchez Mora, la política Angelita Rodríguez Preciado, la sindicalista Amèlia Jover Velasco i la feminista Pilar Soler i Miquel. La sala encara manté la decoració que tenia en eixe moment.
Pel que s'ha dit, l'Ideal figura en la fitxa A111 de l'Inventario de bienes bélicos y civiles relacionados con la Guerra Civil en Alicante (1936-1939). Així doncs, és Bé de Rellevància Local segons la disposició addicional quinta de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià en la categoria de «patrimoni històric i arqueològic civil i militar de la Guerra Civil a la Comunitat Valenciana».
Democràcia La seua singularitat va fer que, el 1982, l'Ideal fora un dels tan sols huit immobles de tota la ciutat declarats de conservació estricta segons el Pla Especial d'Edificis Protegibles, junt amb el castell de Sant Ferran o el Teatre Principal. En eixos huit edificis s'obligava a la conservació «de la totalidad de sus elementos, incluso los bienes muebles que sean sustanciales al edificio» i només es permetien obres «de tipo restauratorio». Malgrat la seua protecció, en gener de 2022 l'empresari Trinitario Casanova va comprar l'immoble amb la intenció de demolir el seu interior i construir un hotel de luxe. Diferents col·lectius civils es van oposar a la demolició i van advertir de la il·legalitat del projecte. Finalment, l'Ajuntament va denegar la sol·licitud de llicència de demolició en abril de 2026.
Descripció El Cine Ideal té espai per a més de 1.500 espectadors, cosa que el convertix actualment en la sala de cinema de més aforament del País Valencià. La sala està orientada en paral·lel a l'avinguda de la Constitució i mira cap al carrer dels Artillers. L'espai interior es distribueix en tres nivells: la platea, que ocupa la planta baixa, i damunt dos amfiteatres superposats. A banda de l'Ideal, sols hi ha sis sales al País Valencià que presenten dos amfiteatres originals.
L'entrada principal es troba a la frontera de l'avinguda i dona accés a un vestíbul, des d'on es pot accedir al pati de butaques i, pujant per una escala imperial, al primer amfiteatre. Aquest accés estava reservat al públic preferent, mentre que el públic general pujava al segon amfiteatre per dos escales que eixien al carrer dels Artillers. Entre les escales es troba l'escenari, darrere de la pantalla. Era freqüent en aquella època de transició entre el teatre i el cinema que en les sales es representaren actuacions i pel·lícules. Baix de l'escenari es va projectar una fossa per a l'orquestra, que solia amenitzar les projeccions mudes de l'època.
El sistema constructiu de l'edifici és de fronteres portants i estructura metàl·lica a l'interior i a la coberta. Els murs de càrrega de les fronteres són de carreus i maçoneria. Sobre ells descansa una coberta d'encavallades metàl·liques que cobrix l'àmplia sala, com a l'estació de Madrid. La dita armadura sosté una teulada de teula plana a dos aigües. L'estructura dels amfiteatres és metàl·lica i consta de diferents columnes i forjats.
Les fronteres projectades per Juan V. Santafé denoten una concepció de l'edifici marcadament asimètrica i funcional, transgressora a Alacant. A més a més, presenten una ornamentació orgànica, moltes voltes vegetal, d'estil Sezession. Tots aquests són trets de l'arquitectura modernista, i més concretament del modernisme valencià. Si bé en l'execució del projecte es va suavitzar l'asimetria i es va contenir i geometritzar la decoració, l'edifici no deixa de ser un exemple excepcional del modernisme a Alacant.
Referències
Bibliografia
Categoria:Edificis d'Alacant Categoria:Monuments d'interès local d'Alacant Ideal Categoria:Edificis modernistes del País Valencià Categoria:Cultura d'Alacant