En aquest article s'exposa la flexió verbal del finès: la conjugació dels verbs i els usos de cada una de les formes en la llengua finesa.
Pel que fa a la flexió, els verbs en finès es poden dividir en sis grans grups, segons la mena d'arrel, tant per a l'anàlisi formal com per a l'ensenyament de la llengua. Tots sis tipus fan servir el mateix repertori de terminacions personals, encara que les arrels prenen altres sufixos i pateixen canvis morfològics en diferents formes de la conjugació, motivats per fenòmens generals de la morfologia de la llengua finesa com la gradació consonàntica i l'harmonia vocàlica.
El paradigma verbal del finès també inclou totes les formes negatives que es formen amb el verb negatiu, un auxiliar defectiu característic de les llengües uralianes.
Model de conjugació A continuació s'exposa el model de conjugació per a un verb regular del tipus I ~ "parlar", en la llengua estàndard escrita. La conjugació en llengua col·loquial és lleugerament diferent.
Temps bàsics del mode indicatiu Mode indicatiu Present Passat Perfet Plusquamperfet persona nombre pronom afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu 1a singular 2a 3a 1a plural 2a 3a Impersonal
Les formes de present, passat (que algunes gramàtiques anomenen "imperfet"), perfet i plusquamperfet correspondrien en català a: "(jo) parlo", "(jo) parlava" o "(jo) vaig parlar", "(jo) he parlat", i "(jo) havia parlat", respectivament. En la llengua estàndard, els pronoms subjecte solen elidir-se per a les primeres i segones persones (jo, tu, nosaltres, vosaltres), però no per a les terceres persones.
La forma impersonal (que les gramàtiques solen anomenar "passiva") correspondria a "es parla", "es parlava" o "es va parlar", "s'ha parlat", i "s'havia parlat", respectivament. Cal tenir en compte que en la llengua col·loquial la forma impersonal se sol fer servir per a la 1a persona del plural, que llavors correspondria a "parlem", "parlàvem" o "vam parlar", "hem parlat", i "havíem parlat", respectivament.
Les formes personals de perfet i plusquamperfet es formen amb formes del verb auxiliar olla ~ "ser" (irregular) i el participi passat actiu del verb principal. Aquest participi flexiona per nombre gramatical (acabat -nut/nyt en singular, -neet en plural) segons el nombre del subjecte.
En canvi les formes impersonals de perfet i plusquamperfet es formen amb el participi passat passiu del verb principal (acabat en -ttu/tty).
El finès no té un temps futur, així que normalment es fa servir el temps present també per al futur. El matís futur sol ser deduïble d'altres components de la frase, com adverbis de temps, o la tria del cas acusatiu (acció que es completarà) vs partitiu (acció en curs) per a l'objecte del verb transitiu, o altres parafrasis verbals amb verbs de moviment com tulla i mennä ("venir" i "anar").
El verb negatiu (defectiu) es fa servir per a totes les construccions negatives. Normalment es combina amb la forma nua de l'arrel del verb principal, excepte en el passat negatiu que es forma amb el participi passat actiu (en puhunut etc), i el passat negatiu impersonal que es forma amb el participi passat passiu (ei puhuttu).
Modes condicional i potencial Mode condicional Mode potencial Present Perfet Present Perfet persona nombre pronom afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu 1a singular minä puhuisin en puhuisi olisin puhunut en olisi puhunut puhunen en puhune lienen puhunut en liene puhunut 2a sinä puhuisit et puhuisi olisit puhunut et olisi puhunut puhunet et puhune lienet puhunut et liene puhunut 3a hän/se puhuisi ei puhuisi olisi puhunut ei olisi puhunut puhunee ei puhune lienee puhunut ei liene puhunut 1a plural me puhuisimme emme puhuisi olisimme puhuneet emme olisi puhuneet puhunemme emme puhune lienemme puhuneet emme liene puhuneet 2a te puhuisitte ette puhuisi olisitte puhuneet ette olisi puhuneet puhunette ette puhune lienette puhuneet ette liene puhuneet 3a he/ne puhuisivat eivät puhuisi olisivat puhuneet eivät olisi puhuneet puhunevat eivät puhune lienevät puhuneet eivät liene puhuneet Impersonal puhuttaisiin ei puhuttaisi olisi puhuttu ei olisi puhuttu puhuttaneen ei puhuttane lienee puhuttu ei liene puhuttu
El mode condicional correspondria en català al condicional o al subjuntiu passat (el finès no té subjuntiu). Es fa servir en les dues parts de les oracions condicionals. Exemples:
En condicional present (hipòtesi possible o futura): Jos tulisit, sinulla olisi hauskaa ~ "Si vinguessis, t'ho passaries bé" En condicional perfet (hipòtesi sobre un fet passat): Jos olisit tullut, sinulla olisi ollut hauskaa ~ "Si haguessis vingut, t'ho hauries passat bé" També en la forma educada de demanar alguna cosa: Haluaisin olutta ~"(Jo) voldria cervesa"
El mode potencial és poc habitual i correspondria en català a "potser" i diverses combinacions de futur o subjuntiu, o també suposicions com en català amb el verb "deure". Exemples:
En potencial present (suposició possible o futura): Hän tulene ~ "Potser vindrà o vingui, o podria venir, o deu o deurà venir" En potencial perfet (suposició sobre un fet passat): Hän liene tullut ~ "Potser haurà vingut o hagi vingut, o haurà degut venir"
Mode imperatiu Mode imperatiu Present Perfet persona nombre pronom afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu 2a singular sinä puhu älä puhu ole puhunut älä ole puhunut 3a hän/se puhukoon älköön puhuko olkoon puhunut älköön olko puhunut 1a plural me puhukaamme älkäämme puhuko olkaamme puhuneet älkäämme olko puhuneet 2a te puhukaa älkää puhuko olkaa puhuneet älkää olko puhuneet 3a he/ne puhukoot älkööt puhuko olkoot puhuneet älkööt olko puhuneet Impersonal puhuttakoon ei puhuttako—älköön puhuttako olkoon puhuttu älköön olko puhuttu
La primera personal del plural de l'imperatiu puhukaamme ~ "parlem (nosaltres)" es considera formal, per això en comptes d'aquesta en la llengua col·loquial se sol fer servir la forma impersonal de present d'indicatiu puhutaan ~ "es parla" amb el mateix sentit.
Altres temps, el prospectiu Mode indicatiu Present prospectiu Passat prospectiu persona nombre pronom afirmatiu negatiu afirmatiu negatiu 1a sg. minä olen puhuva en ole puhuva olin puhuva en ollut puhuva 2a sinä olet puhuva et ole puhuva olit puhuva et ollut puhuva 3a hän/se on puhuva ei ole puhuva oli puhuva ei ollut puhuva impersonal on puhuttava ei ole puhuttava oli puhuttava ei ollut puhuttava
El present prospectiu i el passat prospectiu correspondrien en català a una intenció o una obligació, com "(jo) vaig a parlar" o "(jo) he de parlar", o en passat "(jo) anava a parlar" o "(jo) havia de parlar". No es considera "correcte" fer servir aquests temps en plural perquè el plural del participi present puhuvat es confondria si es fa servir amb aquest sentit amb la tercera persona del pural del present d'indicatiu.
Totes aquestes formes es consideren una mica arcaiques i es fan servir en textos legals o la Bíblia, per això es fa servir sobretot la forma impersonal. Exemple: On puhuttava ~ "cal parlar, cal que es parli". Oli puhuttava ~ "calia parlar, calia que es parlés".
Infinitius i participis En finès se sol considerar que hi ha cinc formes d'infinitiu.Savolainen, Erkki. Verkkokielioppi: 2.5.2.2.1 Infinitiivit Finn Lectura 2001 En català correspondrien a infinitiu, gerundi o noms deverbals, segons l'ús de cada un dels infinitius.
Infinitius actiu passiu Infinitiu I nominatiu sanoa translatiu sanoakseen Infinitiu II inessiu sanoessa sanottaessa instructiu sanoen Infinitiu III inessiu sanomassa ilatiu sanomaan elatiu sanomasta al·latiu sanomalla abessiu sanomatta sanottaman Infinitiu IV nominatiu sanominen partitiu sanomistä Infinitiu V nominatiu sanomaisillaan
En finès se sol considerar que hi ha almenys quatre participis,Savolainen, Erkki. Verkkokielioppi: 2.5.2.2.2 Partisiipit Finn Lectura 2001 que són: present actiu, present passiu, passat actiu i passat passiu. També es podrien considerar participis les formes derivades del tercer infinitiu com l'agentiu (-ma/mä) i el negatiu o privatiu (-maton/mätön).
Participis singular plural Present actiu sanova sanovat Present passiu sanottava sanottavat Passat actiu sanonut sanoneet Passat passiu sanottu sanotut Agentiu sanoma sanomat Negatiu o privatiu sanomaton sanomattomat
Infinitiu I (-a/ä,-da/dä,ta/tä) El primer infinitiu és la forma del verb que surt al diccionari. Correspon, en significat i en funció, a l'infinitiu català. Exemple: :puhu-a ~"parlar" (arrel puhu-).
La terminació del primer infinitiu depèn del tipus de l'arrel del verb. En els verbs del tipus I (vegeu més avall), amb arrel acabada en vocal breu, el primer infinitiu té la terminació -a/-ä. En els verbs dels tipus IV a VI, amb arrel acabada en consonant, la terminació és -ta/-tä. En els verbs del tipus II, amb arrel acabada en vocal llarga o diftong, la terminació és -da/-dä, exemple: saa-da ~"aconseguir", syö-dä ~"menjar", reagoi-da ~"reaccionar". En els verbs del tipus III, l'arrel acaba en una consonant o combinació de consonants que per assimilació provoca diferents variants en la terminació de l'infinitiu: -la/-lä, -na/-nä, -ra/-rä. Exemples: tul-la ~"venir", men-nä ~"venir", pur-ra ~"mossegar".
El primer infinitiu de les arrels en consonant sempre té grau consonàntic reduït a l'arrel, exemple: karata ~'fugir' < arrel karkaa-.
El primer infinitiu es fa servir d'una manera semblant a l'infinitiu català, com a subjecte o com a objecte en una frase sense necessitat de flexió addicional. També és regit per verbs modals com saattaa ~"poder ser" o voida ~"poder, ser capaç": saattaa mennä ~"podria anar" o voi hakea ~"pot recollir".
Extensió o intenció El primer infinitiu té una forma "llarga" en cas translatiu que requereix sempre un sufix possesiu, que marca la persona del seu subjecte. Aquesta forma llarga es fa servir en registre formal o escrit. Té dos significats diferents o d'extensió o d'intenció, exemples: muistaa ~"recordar"; muista-a-kse-ni ~"pel que jo recordo" (extensió) o "per tal que jo recordi" (intenció) nähdä ~"veure"; näh-dä-kse-en ~"pel que es pot veure" (extensió) o"per tal que es pugui veure" (intenció) (aquí traduïm per "es" impersonal però la mateixa forma serveix per a qualsevol tercera persona de qualsevol gènere o nombre gramatical: ell/ella/ells/ells) voidä ~"poder": täytyy käydä suihkussa void-a-kse-en saunoa ~"cal dutxar-se per poder fer servir la sauna"
En finès col·loquial sovint s'expressa la intenció simplement amb la forma curta del primer infinitiu si el subjecte és implícit o sobreentès del context o més explícitament amb una subordinada amb un verb en condicional, exemple: että minä muistaisin ~"perquè (o per tal que) jo recordi". täytyy käydä suihkussa, jotta voida saunoa ~"cal dutxar-se per poder fer servir la sauna"
Per altra banda, la forma llarga en translatiu sí que es fa servir per al significat d'extensió, exemple: tietä-ä ~"saber", tietä-ä-kse-ni ~"pel que jo sé".
Infinitiu II (-e-) El segon infinitiu es pot formar a partir del primer infinitiu substituint la vocal 'a/ä' final per 'e'. Té formes en els casos instructiu i inessiu. Si aquest infinitiu porta subjecte, el subjecte va en cas genitiu. Quan va en cas innessiu també accepta un sufix possessiu si és adient.
El cas instructiu del segon infinitiu indica la manera com es fa una acció. Sovint correspon en significat i funció al gerundi català. Exemples: tietäen ~"sabent-ho" (instructiu) tietäen, että hänen täytyisi puhua ~"sabent que (ell/ella) hauria de parlar"näin puhuen ~"per dir-ho així" (instructiu)
Simultaneïtat El cas inessiu del segon infinitiu indica una acció que passa o que es completa alhora que una altra. Es correspon aproximadament a l'ús en català de subordinades temporals amb les conjuncions "quan" o "mentre", o la construcció "tot" + gerundi. Vegeu construcció temporal.