Les guerres russo-turques (o guerres otomano-russes) van ser una sèrie de dotze guerres lliurades entre l'Imperi Rus i l'Imperi Otomà entre els segles  i . Va ser una de les sèries més llargues de conflictes militars de la història europea.Dowling T. C. Russia at War: From the Mongol Conquest to Afghanistan, Chechnya, and Beyond. ABC-CLIO. 2014. Excepte la Guerra de 1710–11 i la Guerra de Crimea, que sovint es tracta d'un fet independent, els conflictes van acabar desastrosament per a un Imperi Otomà en plena estagnació; al revés, van mostrar l'ascendència de Rússia com a potència europea després dels esforços de modernització de Pere el Gran a principis del .Gábor Ágoston, "Military transformation in the Ottoman Empire and Russia, 1500–1800." Kritika: Explorations in Russian and Eurasian History 12.2 (2011): 281-319.

Durant aquestes guerres, l'Imperi Otomà es debilita gradualment i el seu territori es reduí gradualment a les zones costaneres de la mar Negra, en benefici de Rússia. L'esforç de la guerra i la derrota, va dur l'estat otomà a la decadència: es convertí en «el malalt d'Europa».

Comença el conflicte (1568-1768) Abans de Pere el Gran La primera Guerra russo-turca (1568-1570) es va produir després de la conquesta de Kazan i Astracan pel tsar rus Ivan el Terrible. El soldà otomà Selim II va intentar treure els russos del baix Volga enviant una expedició militar a Astracan el 1569. L'expedició turca va acabar en un desastre per a l'exèrcit otomà, que no va poder prendre Astracan i van morir gairebé tots a les estepes, mentre que la flota otomana va naufragar al mar d'Azov.Martin, Janet (1996). Medieval Russia:980-1584. Cambridge University Press. El tractat de pau entre les dues parts va consolidar les conquestes de Rússia al Volga, però va permetre a l'Imperi Otomà obtenir una sèrie de beneficis comercials. Vassall otomà, el Kanat de Crimea va continuar la seva expansió contra el tsarat rus, però va ser derrotat en la batalla de Molodi el 1572.

El següent conflicte entre Rússia i Turquia va començar cent anys després com a part de la lluita pel territori d'Ucraïna. Mentre Rússia va conquerir la riba esquerra d’Ucraïna després de la Guerra russo-polonesa (1654-1667), l'Imperi Otomà en el transcurs de la Guerra poloneso-otomana (1672–1676) va estendre el seu domini a tota la riba dreta d’Ucraïna en suport del seu vassall, Petro Doroshenko (1665–1672). La política pro otomana d'aquest últim va causar descontentament entre molts cosacs ucraïnesos, que elegirien Ivan Samoilovich com a únic Hetman de tota Ucraïna el 1674. El 1676, les tropes russes van capturar Chigirin i van enderrocar Doroshenko, que estava exiliat a Rússia. El 1677, l'exèrcit otomà va intentar recuperar Chigirin, però va ser derrotat. El 1678, l'exèrcit otomà finalment va poder prendre Chigirin després d'un sagnant assalt. Però en això es va aturar l'expansió otomana cap al nord-est.Флоря Б. Н. Россия, Речь Посполитая и Правобережная Украина в последние годы гетманства П. Дорошенко (1673—1677 гг.) // Древняя Русь. Вопросы медиевистики. — 2016. — Т. 65, № 3. — С. 90. El 1679–80, els russos van rebutjar els atacs dels tàtars de Crimea i van signar el tractat de Bakhchisarai el 13 de gener de 1681, que establiria la frontera russo-turca pel riu Dnieper.

Pere el Gran i més enllà Rússia es va unir a la Santa Lliga Europea (Àustria, Polònia, Venècia) el 1686. Durant la guerra, l'exèrcit rus va organitzar les campanyes de Crimea del 1687 i el 1689 i les campanyes d'Azov (1695-96). A la llum dels preparatius de Rússia per a la guerra amb Suècia i altres països, amb la signatura del tractat de Karlowitz amb Turquia el 1699, el govern rus va signar el tractat de Constantinoble amb l'Imperi Otomà el 1700. Després dels resultats de la pau, Rússia va aconseguir annexionar-se Azov i accedir al mar d'Azov. miniatura|250x250px| Captura d'Azov per les tropes de Pere el Gran el 1696 Després que els russos havien derrotat els suecs i els cosacs ucraïnesos pro imperi suec dirigits per Ivan Mazepa en la batalla de Poltava el 1709, Carles XII de Suècia va aconseguir convèncer el sultà otomà Ahmet III de declarar la guerra a Rússia el 20 de novembre de 1710. La campanya Prut de Pere el Gran va acabar sense èxit per a Rússia. L'exèrcit rus, dirigit pel tsar, estava envoltat d'un exèrcit turctàtar superior i es va veure obligat a acceptar unes condicions de pau desfavorables, segons les quals va retornar a l'Imperi Otomà Azov prèviament capturat.

A finals del , la dinastia safàvida iraniana, veïna d'ambdós imperis i que havia estat un dels principals rivals de Turquia durant segles (segles XVI-XIX), havia entrat en forta decadència. Aprofitant la situació, Rússia i l'Imperi Otomà van conquerir franges del seu territori que comprenien el Daguestan, l'Azerbaidjan i el nord de l'Iran contemporanis, ocupat per Pere I en la guerra russo-persa (1722-1723); els otomans van prendre el territori cap a l'oest, que comprenia l'actual Armènia, parts de l'Anatòlia Oriental, així com l'Iran occidental. Els guanys per tots dos es van confirmar en el tractat de Constantinoble (1724). Durant uns anys, es van disputar entre ells un ampli territori del Caucas, cosa que provocava més friccions.

Rússia va aconseguir assegurar una situació internacional favorable signant tractats amb Pèrsia el 1732 i el 1735. Aquests van retornar tots els territoris iranians guanyats des del 1722 al nord i al sud del Caucas i al nord de l'Iran, i van evitar la guerra amb l'emergent líder de Pèrsia, Nàdir-Xah Afxar. Els tractats tenien altres aspectes diplomàticament favorables perquè van establir una aliança russoiraniana contra Turquia, ja que Pèrsia estava en guerra amb l'Imperi Otomà. Mentrestant, Rússia també donava suport a l'adhesió al tron polonès d'August III a la Guerra de Successió de Polònia (1733–35), sobre el candidat francès Estanislau I de Polònia. Àustria era l'aliat de Rússia des del 1726.

Rússia va entrar en una altra guerra amb l'Imperi Otomà el 1736, provocada per les incursions a Ucraïna per part dels tàtars de Crimea i la campanya militar del kan de Crimea al Caucas. El maig de 1736, l'exèrcit rus va llançar una invasió a la península de Crimea i va cremar la capital del Kanat de Crimea, Bakhtxissarai. El 19 de juny, l'exèrcit rus del Don sota el comandament del general Peter Lacy va capturar Azov. El juliol de 1737, l'exèrcit de Münnich va prendre per sorpresa la fortalesa otomana d'Otxàkiv. L'exèrcit de Lacy (ara amb 40.000 efectius) va marxar a Crimea el mateix mes, i causà diverses derrotes a l'exèrcit del kan de Crimea i capturà Belogorsk. Lacy i els seus soldats van haver d'abandonar Crimea, però per manca de subministraments.

Àustria va entrar en guerra contra Turquia el juliol de 1737, però va ser derrotada diverses vegades. A l'agost, Rússia, Àustria i Turquia van iniciar negociacions a Nemirov, que resultarien infructuoses. El 1738 no hi va haver operacions militars significatives. L'exèrcit rus va haver d'abandonar Otxàkiv i Kinburun a causa d'un brot de pesta. El 1739, l'exèrcit de Münnich va creuar el Dnièper, va derrotar l'Imperi Otomà a Stavuxany, i va ocupar la fortalesa de Khotín i Iași. No obstant això, Àustria va ser derrotada per l'Imperi Otomà una vegada més i va signar un tractat de pau separat el 21 d'agost. Això, unit a la imminent amenaça d'invasió sueca, va obligar Rússia a signar el tractat de Belgrad amb Turquia el 18 de setembre, que posava fi a la guerra.

Decadència de l'Imperi Otomà (1789-1914) Caterina la Gran Després d'un incident fronterer a Balta, el sultà Mustafà III va declarar la guerra a Rússia el 25 de setembre de 1768. Els turcs van formar una aliança amb les forces d'oposició poloneses de la Confederació de Bar, mentre que Rússia va rebre el suport de Gran Bretanya, que va oferir assessors navals a la marina russa.Brian L. Davies, The Russo-Turkish War, 1768-1774: Catherine II and the Ottoman Empire (Bloomsbury, 2016). miniatura|267x267px| La destrucció de la flota otomana a la batalla de Çeşme L'oposició polonesa fou derrotada per Aleksandr Suvórov, que va ser traslladat al teatre d'operacions otomà, on el 1773 i el 1774 guanyà diverses batalles menors i importants després dels grans èxits anteriors del mariscal de camp rus Pyotr Rumyantsev a Larga i Kagul.

Les operacions navals de la flota russa del Bàltic al Mediterrani van obtenir victòries sota el comandament d'Aleksei Orlov. El 1771, Egipte i Síria es van rebel·lar contra el domini otomà, mentre que la flota russa va destruir totalment la Marina otomana a la batalla de Çeşme.

El 21 de juliol de 1774, l'Imperi Otomà va signar el tractat de Küčük Kaynardja, que va atorgar formalment la independència al Kanat de Crimea, però en realitat va passar a dependre de Rússia. Rússia en va rebre 4,5 milions de rubles i dos ports marítims clau que permeten l'accés directe al mar Negre.

El 1783 Rússia es va annexionar el Kanat de Crimea. El mateix any, Rússia va establir el seu protectorat sobre Geòrgia oriental segons el tractat de Gueórguievsk. El 1787, l'emperadriu Caterina II va fer un viatge triomfal per Crimea, acompanyada de representants de corts estrangeres i del seu aliat, l'emperador Josep II del Sacre Imperi romanogermànic. Aquests esdeveniments i la fricció causada per les queixes mútues per infraccions del tractat de Küçük Kaynarca, que havia tancat la guerra anterior, van provocar l'opinió pública a Istanbul i l'ambaixador britànic va donar el seu suport al partit de guerra.

El 1787 els otomans van exigir a Rússia que abandonés Crimea. Rússia va declarar la guerra, però els preparatius otomans eren inadequats i el moment era mal escollit, ara que Rússia i Àustria estaven en aliança, fet que va sortir a la llum només després que els esdeveniments ja estiguessin en marxa. Els turcs van expulsar els austríacs de Mehadia i van endur-se el Banat (1789); però a Moldàvia el mariscal de camp Pyotr Rumyantsev va capturar Iași i Khotín. Els generals otomans eren incompetents i l'exèrcit estava amotinat; les expedicions per a l'alleujament de Bender i Bílhorod-Dnistrovski van fracassar, Belgrad va ser presa pels austríacs. L'exèrcit rus sota el comandament d'Aleksandr Suvórov va derrotar els turcs en la batalla de Rymnik i va capturar Izmail. La caiguda d'Anapa va completar la sèrie de desastres otomans. La flota russa del Mar Negre, creada pocs anys després, sota el comandament de l'almirall Ushakov, va infligir una sèrie de derrotes a la flota turca i es va apoderar de la iniciativa al Mar Negre.

El soldà Selim III estava ansiós de restablir el prestigi del seu estat amb una victòria abans de fer la pau, però la condició de les seves tropes va fer que aquesta esperança fos inexistent. Turquia va signar un pacte d'assistència amb Prússia el 31 de gener de 1790, però no va rebre cap ajut durant la guerra. En conseqüència, el tractat de Jassy es va signar amb Rússia el 9 de gener de 1792, pel qual Crimea i Otxàkiv eren deixats a Rússia, el Dniester es convertia en la frontera a Europa i la frontera asiàtica es mantenia inalterada.

Conflictes al Gábor Ágoston atribueix la decadència del poder otomà en relació amb Rússia als geníssers reaccionaris:

Malgrat tots aquests tractats i esforços de modernització, els geníssers i els seus aliats van aconseguir fer descarrilar els militars d'estil occidental del sultà Selim III. No va ser fins a la dècada de 1830 que es van poder iniciar reformes fonamentals amb Mahmud II, que va destruir els geníssers el 1826, un segle i un quart després de la liquidació de Strel'tsy per Pere el Gran.Gábor Ágoston, "Military transformation in the Ottoman Empire and Russia, 1500–1800." Kritika 12.2 (2011) p. 319.