La invasió del Quebec el 1775 va ser la primera gran iniciativa militar de l'Exèrcit Continental recent constituït durant la Guerra de la Revolució Americana. L'objectiu de la campanya era aconseguir el control militar de la província britànica del Quebec (part del Canadà actual) i convèncer els canadencs francòfons perquè s'adherissin a la revolució al bàndol de les Tretze Colònies.
Una expedició va deixar Fort Ticonderoga a finals d'agost, sota el comandament de Richard Montgomery, i a mitjans de setembre va assetjar i capturar el Fort Saint-Jean, el principal punt defensiu al sud de Mont-real. Després que el fort fos capturat al novembre, Guy Carleton va abandonar Mont-real, fugint cap a la ciutat de Quebec, i Montgomery va prendre el control de Mont-real abans de dirigir-se cap a la ciutat de Quebec amb un exèrcit de mida molt reduïda. Una altra expedició va sortir de Cambridge, Massachusetts, sota el comandament de Benedict Arnold, i va viatjar amb gran dificultat per l'erm del Maine (on moltes de les seves tropes van morir de fam degut a la manca de subministraments) fins a la ciutat de Quebec. Les dues forces es van unir davant la ciutat de Quebec al desembre de 1775, i van assaltar la ciutat durant una tempesta de neu l'últim dia de l'any. La batalla va ser una derrota desastrosa per a l'Exèrcit Continental; Montgomery va morir i Arnold va resultar ferit, mentre que els defensors de la ciutat van patir poques víctimes. Després, Arnold va dur a terme un setge ineficaç a la ciutat, durant el qual les campanyes propagandístiques van impulsar els sentiments lleialistes, i la contundent administració del general David Wooster de Mont-real va molestar tant als partidaris com als detractors dels estatunidencs.
Els britànics van enviar diversos milers de tropes, entre els quals el general John Burgoyne i els seus aliats de Hessen, per reforçar les tropes de la província al maig de 1776. El general Carleton va llançar llavors una contraofensiva, aprofitant que les forces continentals tornaven cap al Fort Ticonderoga afeblides i desorganitzades degut a la verola L'Exèrcit Continental, sota el comandament d'Arnold, va poder obstaculitzar l'avanç britànic, que amb prou feines va poder atacar el Fort Ticonderoga el 1776.
El final de la campanya va posar en marxa la campanya de Burgoyne del 1777 per obtenir el control de la vall del riu Hudson.
El nom de «Canadà» i «Quebec» L'objectiu de la campanya militar estatunidenca, el control de la província britànica de Quebec, es coneixia freqüentment amb del nom de «Canadà» el 1775. Per exemple, l'autorització del Segon Congrés Continental al general Philip Schuyler per a la campanya incloïa la paraula «Canadà»; «si no fos desagradable per als canadencs el prendre la immediata possessió de Saint-Jean, Mont-real i qualsevol altra zona del país, i dur a terme qualsevol altra mesura al Canadà que pogués promoure la pau i la seguretat de les colònies». Fins i tot els llibres d'història relativament moderns que recullen la campanya en detall fan referència a «Canadà» en els seus títols (vegeu referències).
El territori que Gran Bretanya anomenat «Quebec» va ser, en gran part, la província francesa del Canadà fins al 1763, quan França la va cedir a la Gran Bretanya en el tractat de París de 1763, que va acabar formalment amb la guerra franco-índia; els líders francesos havien lliurat la província als militars britànics el 1760.
Antecedents A la primavera de 1775, va començar la Guerra de la Revolució Americana amb la batalla de Lexington i Concòrdia. El conflicte va finalitzar amb l'exèrcit britànic envoltat de milícies colonials al setge de Boston. Al maig de 1775, conscients de les lleugeres defenses i de la presència d'armes pesants al Fort Ticonderoga britànic, Benedict Arnold i Ethan Allen van dirigir una força de milícies colonials que van capturar Fort Ticonderoga i Fort Crown Point, i van atacar el Fort Saint-Jean, aprofitant que en aquell moment tenien poques defenses. Ticonderoga i Crown Point van ser reforçats el mes de juny amb 1000 milicians de Connecticut, sota el comandament de Benjamin Hinman.
L'autorització del Congrès Continental El Primer Congrés Continental, reunit el 1774, va convidar als francocanadencs a unir-se a una segona reunió del Congrés que se celebraria el maig de 1775, en una carta pública del 26 d'octubre de 1774. El Segon Congrés Continental va enviar una segona carta al maig de 1775, però no hi va haver cap resposta substancial a cap de les dues cartes.
Després de la presa de Ticonderoga, Arnold i Allen van assenyalar que calia mantenir a Ticonderoga com a defensa contra els intents dels britànics de dividir militarment les colònies i també van assenyalar que el Quebec estava mal defensat. Cadascun va proposar per separat expedicions contra el Quebec, els quals van suggerir que una força tan petita com 1200-1500 homes seria suficient per expulsar els militars britànics de la província. El Congrés va ordenar inicialment que s'abandonessin els forts, obligant a Nova York i Connecticut a proporcionar tropes i material només amb finalitats essencialment defensives. Queixes públiques per tota Nova Anglaterra i Nova York van fer que el Congrés canviés d'opinió. Quan es va veure clar que Guy Carleton, el governador del Quebec, estava fortificant el Fort Saint-Jean i que també estava intentant implicar als iroquesos de l'estat de Nova York en el conflicte, el Congrés va decidir que calia una posició més activa.
El 27 de juny de 1775, el Congrés va autoritzar el general Philip Schuyler a explorar i, si semblava oportú, començar una invasió. Benedict Arnold va passar per sobre del seu comandament, va anar cap a Boston i va convèncer a general George Washington per enviar una força de suport al Quebec sota el seu comandament.
Preparació de les defenses Després de la incursió al Fort Saint-Jean, el general Carleton era conscient del perill d'invasió des del sud i va demanar, sense resposta immediata, reforços al general Thomas Gage de Boston. Va començar a reclutar milícies locals per ajudar a la defensa de Mont-real i la ciutat de Quebec, que van tenir un èxit limitat. En resposta a la captura de Ticonderoga i la incursió al Fort Saint-Jean, va enviar 700 soldats a defensar aquell fort al riu Richelieu, al sud de Mont-real, va ordenar la construcció de vaixells per al seu ús al llac Champlain, i va reclutar aproximadament cent mohawks per ajudar en la seva defensa. Ell mateix va supervisar la defensa de Mont-real, dirigint només 150 tropes regulars, ja que confiava en Fort Saint-Jean per a la defensa principal. La defensa de la ciutat de Quebec quedava sota el comandament del tinent-governador Cramahé.
Les negociacions amb els pobles indígenes Guy Johnson, un lleialista i agent britànic que vivia a la vall de Mohawk (estat de Nova York), va mantenir un tracte força amigable amb els iroquesos de Nova York, i es va preocupar per la seva seguretat i de la seva família quan va aparèixer el sentiment patriota a Nova York. Convençut que ja no podia exercir de manera segura negocis de la Corona, va deixar la seva propietat a Nova York amb uns 200 partidaris lleialistes i mohawks. Primer va anar a Fort Ontario, on el 17 de juny va rebre les promeses dels líders tribals indígenes (majoritàriament iroquesos i hurons) que els ajudarien a mantenir obertes les línies de subministrament i comunicació a la zona i donar suport als britànics per «la molèstia del enemic». D'allà va anar cap a Mont-real, on, en una reunió amb el general Carleton i més de 1.500 indígenes, va negociar acords similars i va lliurar cinturons de guerra «als que estaven preparats per al servei». Tot i això, la majoria dels implicats en aquests acords eren mohawks; les altres tribus de la confederació iroquesa van evitar en gran manera aquestes conferències, buscant mantenir-se neutrals. Molts dels mohawks van romandre a la zona de Mont-real després de la conferència; tanmateix, quan semblava poc possible si els estatunidencs llançarien una invasió el 1775, la majoria havien tornat a casa cap a mitjan agost.
El Congrés Continental pretenia mantenir les Sis Nacions fora de la guerra. El juliol del 1775, Samuel Kirkland, un missioner que tenia influència sobre els oneidas, va portar-los una declaració del Congrés Continental: «desitgem que es quedin a casa i no s'uneixin a cap de les dues parts, sinó que es mantingui la destral de guerra enterrada profundament». Mentre que el oneidas i els tuscaroras es van mantenir formalment neutrals, molts oneidas van expressar simpatia amb els rebels. Les notícies de la reunió de Johnson a Mont-real van fer que el general Schuyler, que també tenia influència sobre els oneidas, els convoqués a una conferència a Albany a mitjans d'agost. Hi van assistir uns 400 indígenes (principalment oneidas i tuscaroras, i només uns quants mohawks). Schuyler i altres comissionats indis van explicar els problemes que dividien les Tretze Colònies de la Gran Bretanya, destacant que els colons estaven en guerra per preservar els seus drets i no per conquerir territori. Els caps reunits van acceptar mantenir-se neutrals, i un cap dels mohawks va dir: «És un assumpte familiar» i que «es quedarien quiets i els veurien lluitar ...». Tot i això, van extreure concessions dels estatunidencs, incloent-hi les promeses de resoldre greuges en curs, com ara l'atac dels colons blancs a les seves terres.
L'expedició de Montgomery La principal força d'invasió va ser dirigida pel general Philip Schuyler, i pujaria fins al llac Champlain per assaltar Mont-real i després la ciutat de Quebec. L'expedició es va compondre de forces de Nova York, Connecticut i Nou Hampshire, junt amb els Green Mountain Boys comandats per Seth Warner, amb provisions subministrades per Nova York. No obstant això, Schuyler era previngut i, per a mitjans d'agost, els colons estaven rebent informes que el general Carleton estava fortificant les posicions defensives que envolten Mont-real, i que algunes tribus natives s'havien aliat amb els britànics.
Aproximació al Fort Saint-Jean El 25 d'agost, mentre Schuyler estava a la conferència de pobles indígenes, Montgomery va ser informat que estava a punt de finalitzar la construcció de vaixells al Fort Saint-Jean. Montgomery, aprofitant l'absència de Schuyler (i a manca d'ordres que autoritzessin el moviment), va conduir 1.200 soldats que s'havien agrupat a Ticonderoga fins a una posició avançada a Île aux Noix, al riu Richelieu, arribant el 4 de setembre. Schuyler, qui començava a emmalaltir, va atrapar les tropes en ruta. Va enviar una carta a James Livingston, un canadenc disposat a crear una milícia local que donès suport a l'avanç estatunidenc i que circulés per la zona al sud de Mont-real. L'endemà, les forces es van dirigir riu avall fins al Fort Saint-Jean. Després de veure les defenses i tenir una breu escaramussa en què ambdues parts van patir víctimes, es van retirar cap a l'île aux Noix. L'escaramussa, on van participar la majoria dels indígenes del bàndol britànic, no van rebre suport del fort, fent que els indis es retiressin del conflicte. Qualsevol altre suport indígena als britànics es va veure aturat amb l'arribada puntual dels oneidas a la zona, que va interceptar un grup de guerrers mohawks en el pas de Caughnawaga que anaven cap al fort Saint-Jean. Els oneidas van convèncer el grup de guerrers que tornessin al seu poble, on Guy Johnson, Daniel Claus i Joseph Branthavia ja havien arribat per intentar obtenir el suport dels mohawks. Negant-se a reunir-se directament amb Johnson i Claus, els oneidas va explicar a Brant i als mohawks els termes de l'acord d'Albany. Brant i els agents britànics van marxar sense cap promesa de suport; en un acte de menyspreu formal cap als britànics, els comissionaris indis estatunidencs van tornar el cinturó de guerra que Guy Johnson va donar als iroquesos al juliol de 1775.