La psicoteràpia integradora humanista és un model nou de psicoteràpia d'orientació existencial-humanista, la creació del qual anà a càrrec d'Ana Gimeno-Bayón i Ramón Rosal, doctors en Psicologia, fundadors i directors de l'Institut Erich Fromm de Barcelona, i que es va iniciar el 1980 i es va anar perfeccionant en anys successius. S'entén que un model de psicoteràpia ha d'implicar uns principis epistemològics i antropologicofilosòfics, unes teories sobre personalitat i dels processos (sensorials, afectius, cognitius, etc.), sobre metes de la teràpia, requisits de la relació terapèutica, procediments d'intervenció, etc.
Integració teòrica i/o tècnica de més de 20 models psicoterapèutics Marcs de referència metateòrics: epistemològics i antropologicofilosòfics La Psicoteràpia Integradora Humanista és epistemològicament constructivista, és a dir, parteix de la concepció de l'existència d'una realitat externa aliena a la pròpia consciència -és a dir, objectiva, en aquest sentit- el coneixement de la qual no es dona de forma directa, sinó a través de la mediació de la pròpia subjectivitat, de manera que fins i tot les formes més simples de contacte amb la realitat, les sensacions, ja són percebudes impregnades de subjectivitat:
Per això la realitat és susceptible de diferents interpretacions, sense que es pugui atribuir a una d'elles la capacitat per captar la totalitat objectiva de la realitat.
Comparteix, llavors, aquesta afirmació genèrica tant amb la Psicologia dels Constructes Personals de Kelly com amb l'Anàlisi Transaccional, la Psicoteràpia de la Gestalt, el Focusing, determinats enfocaments existencials i, en general, els enfocaments no directius, que participen d'aquesta concepció de la dimensió subjectiva del coneixement i estan atents, des del punt de vista clínic, que el pacient (o client) aconsegueixi un sistema intern coherent i significatiu per a ell, més que a imposar-li una determinada visió de la realitat o uns continguts pretesament objectius.
Concep la realitat de forma sistèmica, aspecte que comparteix amb els diferents enfocaments de l'orientació humanista-experiencial i amb la Teràpia Familiar Sistèmica. És a dir, suposa l'ésser humà, tal com Von Bertalanffy va formular (Von Bertalanffy, 1968), com un sistema -entenent com a tal un conjunt d'elements connectats entre si de tal manera que la variació d'un d'ells varia el conjunt- inserit al si de sistemes més amplis (la família, per exemple) i al seu torn aquests sistemes dins d'altres de més vastos (com podria ser una cultura concreta). La persona s'entén també com a integrada per diferents subsistemes (cognitiu, corporal, afectiu, interaccional, pràxic, entre altres) que formen una realitat.
Entén l'ésser humà com a parcialment lliure, és a dir, que no és merament reactiu a uns estímuls concrets i -dins els condicionaments a què, sens dubte, està sotmès- manté un marge de llibertat d'elecció del qual és responsable i pel qual es constitueix en subjecte agent. Dins d'aquesta afirmació s'hi inclou que, tot i considerar l'ésser humà com un organisme, no és organicista a la manera de Perls, Rogers i Lowen, que confien en la bondat espontània del procés organísmic de l'ésser humà, i alhora menystenen les instàncies culturals i històriques en què el procés es desenvolupa, o els atribueixen un paper patogenètic.
La psicoteràpia integradora humanista concedeix una gran importància al projecte vital de la persona i a la recerca de sentit, coincidint així amb l'enfocament existencial, i assumint les línies bàsiques del pensament de May (1953, 1967, 1981b) i Frankl (1977, 1982, 1987). Actualitzant, d'acord amb Rychlak, la classificació aristotèlica de les quatre causes, i no limitant-se -com ha estat força freqüent en investigar les causes de les conductes psicopatològiques i dels canvis terapèutics- a les causes “material” i “eficient”, concedeix rellevància a les causes “formal” i, en especial, a la causa “final”.
L'èmfasi concedit a aquesta última causa ho aproxima a algunes teories i aportacions d'Adler i es reflecteix, en el pla psicoterapèutic, en la importància que atorga a la que l'Anàlisi Transaccional denomina “anàlisi del guió vital”, incloent dins els objectius globals de la psicoteràpia -si és harmònica amb la demanda del pacient o client- la possibilitat de substituir un projecte construït de manera rígida (que pròpiament és el “guió”) o l'absència de projecte (absència de guió, o guió d'“anar fent” en termes analiticotransaccionals) per un projecte flexible elegit des de la llibertat i la lucidesa de què en aquest moment de la seva vida és capaç (sortir del guió, o guió de triomfador).
Sobre la rellevància donada a la “causa formal”, es manifesta en la pràctica terapèutica a partir de la concepció d'un model basat, primer que res, en una anàlisi del procés (o “forma”), que el subjecte desenvolupa per aconseguir aquells objectius, a semblança de la perspectiva de la Psicoteràpia de la Gestalt, la Psicologia dels Constructes Personals de Kelly i la Psicoteràpia Postrogeriana d'Egan.
S'interessa de manera especial pels temes específicament humans, interès que comparteix amb els iniciadors del Moviment de la Psicologia Humanista per temes que diferencien la nostra espècie animal de les altres (amor, creativitat, metamotivacions, o recerca de sentit, per exemple).
Algunes teories sobre personalitat i motivacions integrades en el nostre model Sobre aquestes, la Psicoteràpia Integradora Humanista admet la presència de processos no conscients en el comportament humà, si bé es distancia de la Psicoanàlisi en la concepció de l'inconscient com una mena de dipòsit de continguts concrets, especialment de temàtica sexual, reprimits pel seu caràcter socialment destructiu. La concepció dels processos no conscients assumeix, al contrari, les posicions de l'Anàlisi Transaccional de Berne i de la Psicoteràpia de la Gestalt de Perls, que ho consideren més en termes formals que de continguts i no li atribueixen un caràcter caòtic ni destructiu, necessàriament, ni tan rígidament separat de les instàncies conscients.
És psicodinàmic, ja que assenyala la importància de la motivació en el comportament humà, i en aquest sentit coincideix amb l'enfocament psicoanalític freudià, però es distancia del mateix -s'acosta més a l'adlerià-, coincidint amb els pressupostos de l'Anàlisi Transaccional, la Psicologia dels Constructes Personals i la Psicoteràpia de la Gestalt -entre d'altres- a subratllar la rellevància del caràcter teleològic del dit comportament i concebent les motivacions no com a pulsions energètiques, sinó com a aspiracions que estimulen l'ésser humà cap a uns determinats èxits.
Accepta la variabilitat de les motivacions, és a dir, suposa que la persona amplia interessos i motivacions que no són necessàriament les diferents disfresses d'una o dues pulsions originàries. En aquest punt se segueix a Allport, discrepant de Freud i d'Adler, entre d'altres.
Accepta també la distinció entre motivacions i metamotivacions proposada per Maslow (1954, 1971, 1980), o, dit amb la terminologia de Lersch (1966), que més enllà de les tendències de la vitalitat i del jo individual l'ésser humà disposa de genuïnes tendències transitives que no són coincidents amb sublimació d'altres tendències, sinó que tenen una entitat pròpia.
Considera que els valors ètics constitueixen un nucli important de la personalitat i que entorn d'ells s'aglutina el sentit d'identitat i faciliten l'evolució personal cap a l'autonomia (Rosal, 1987; 2003; 2012; Rosal i Gimeno-Bayón, 2011).
Considera la unicitat de cada ésser humà i el caràcter original de cada individu, si bé entén que -en la línia de Millon i Everly (1985)- es donen patrons consistents de personalitat (generalment patrons mixtos), encara que aquests patrons, per si mateixos, no poden considerar-se sans o insans, ja que no hi ha un model únic de personalitat a imposar o suggerir, sinó que és l'exercici flexible o rígid dels mateixos en relació amb les situacions, el que determina el grau de salut mental.
Algunes teories sobre psicoteràpia integrades en el model de Psicoteràpia Integradora Humanista Els més destacats d'aquests principis són:
És un model integrador, ja que considera que no existeix en l'actualitat un model de psicoteràpia que sigui vàlid per a totes les persones, problemes i circumstàncies, i per això se sent cridat a mantenir-se receptiu i dialogant a les aportacions que des d'altres models o paradigmes poguessin ser integrades en forma coherent i que poguessin fer més efectiu el tractament.
És holista en relació amb la persona i els sistemes en què participa, és a dir, s'ocupa de la globalitat i considera que cal treballar conjuntament i integradament en els diferents subsistemes de l'individu, elaborant qualsevol dels treballs realitzats en un determinat nivell d'intervenció dins l'experiència del subjecte considerada com un tot global.
L'objectiu de la psicoteràpia ve donat per la demanda del client, més que pel que assenyali un model concret, si bé cal tenir en compte que aquesta demanda no sempre es farà de forma explícita i que pot ser redefinida al llarg de procés i obrir-se a nivells més supraordenats o més simptomàtics.
Integra la visió del procés psicoterapèutic com un procés de solució de problemes, tal com ho havien fet Prochaska (1984) i Prochaska i DiClemente (1982), entre d'altres, si bé l'esquema global en què es recolza com a visió del conjunt del procés és el del postrogerià Gerard Egan (1986), per considerar-lo summament concret i operatiu, alhora que concorde i coherent amb els principis teòrics i metateòrics del model.
Emfatitza la importància del vincle terapèutic, i proposa l'adopció per part del terapeuta de les actituds rogerianes d'acceptació incondicional positiva cap al client, empatia i autenticitat (Rogers 1957), no sols a títol d'exigències ètiques que emmarquin la relació, sinó com indispensables perquè pugui sorgir una aliança efectiva (Lafferty, Beutler i Crago, 1990). No obstant això, no considera que aquestes tres actituds bàsiques siguin suficients per a aquesta implicació per part del pacient o client.
Alhora, entén que la vinculació terapèutica ha d'estar atenta, en forma idiosincràtica, a les pertorbacions en el vincle que presenta la persona, a les hipotètiques causes de les mateixes, i a proporcionar-li unes experiències globals diferents d'aquelles que van contribuir a la creació de la pertorbació.
Exigeix al terapeuta un paper actiu que, alhora que escolta empàticament el client, interacciona amb ell fent-li propostes d'exploració concretes, separant-se en això de la no-directivitat de l'enfocament rogerià.
És experiencial, és a dir, basa prioritàriament l'efectivitat del canvi terapèutic en el fet de proporcionar al client, al llarg de les sessions terapèutiques, experiències en el “aquí i ara” que posin en relleu la inconsistència o disfuncionalitat dels seus patrons de comportament i facilitin la troballa d'altres nous més funcionals.
Concedeix una importància rellevant al paper de les funcions dependents de l'hemisferi dret, considerant que les emocions, el comportament no verbal i la intuïció són elements potents a l'hora d'oferir un enfocament de la realitat diferent de l'habitual en la nostra cultura, i permet al pacient enriquir-se amb la coherència d'aquests fenòmens, i la saviesa implícita dels mateixos.
Ressalta la importància dels esdeveniments de canvi, que van dirigits a superar els bloquejos, dispersions o distorsions repetitius respecte al procés del fluir vital de la persona.
És tecnològicament pluralista i eclèctic, remetent-nos en aquest punt al que se ha explicitat anteriorment.