321px|miniatura|Mapa polític d'Àfrica representant, La història de l'Àfrica occidental va començar amb els primers assentaments humans al voltant del 12.000 BCE. S'ha dividit habitualment en la seva prehistòria, l'edat del ferro a Àfrica, les principals entitats polítiques florents, el període colonial, i finalment l'era posterior a la independència en què es van formar els estats actuals. Àfrica occidental és a l'oest d'un eix imaginari nord-sud que s'estén prop del meridià 10° est de longitud, vorejat per l'oceà Atlàntic i el desert del Sàhara.
Les fronteres colonials es reflecteixen en les fronteres modernes entre els estats d'Àfrica occidental contemporanis, tallant a través de línies ètniques i culturals, sovint dividint grups ètnics individuals entre dos o més estats. Els primers pobladors humans van arribar a l'Àfrica occidental al voltant de 12000 aC. Al cinquè mil·lenni els avantpassats dels moderns africans occidentals van començar a arribar a la zona i iniciaren el desenvolupament de l'agricultura sedentària. La siderúrgia, tant en la fosa com la forja d'eines i armes, va aparèixer a l'Àfrica subsahariana pel 1200 aC, i en el 400 aC havia establert contacte amb les civilitzacions mediterrànies, i s'hi mantenia un comerç regular amb exportació d'or, cotó, metall i cuir, a canvi de coure, cavalls, sal, tèxtils, i grans. La cultura s'hi desenvolupà amb la cultura Nok (1000 aC - 200-300 aC), la història antiga dels sereres i la construcció dels cercles megalítics de Senegàmbia (entre el i el ). Els regnes sahelians van ser una sèrie de regnes o imperis centrats al Sahel, l'àrea de pastures al sud del Sàhara. Controlaven les rutes comercials del desert, i també eren prou descentralitzats, amb ciutats membres que tenien un alt grau d'autonomia. L'Imperi de Ghana podria haver-se establert ja al . Va ser-ne succeït pel de Sosso el 1230, l'Imperi de Mali al , i més tard pels califats de Songhai i Sokoto. També hi va haver una sèrie d'imperis i estats en aquest període.
Després del col·lapse de l'Imperi Songhai, van sorgir una sèrie d'estats més petits arreu d'Àfrica occidental, incloent-hi l'Imperi Bambara de Ségou, el més petit regne bambara Kaarta, el Regne fula-malinke de Khasso (a l'actual zona de Kayes al Mali), i el Regne de Kenedugu de Sikasso. Els primers comerciants europeus es van convertir en una força a la zona al . Es va iniciar el comerç atlàntic d'esclaus quan el portuguesos van prendre centenars de captius de tornada al seu país per ser venuts com a esclaus; no obstant això, no començaria a gran escala fins que Cristòfor Colom viatjà a les Amèriques i amb la posterior demanda de mà d'obra colonial barata. A mesura que augmentava la demanda d'esclaus, alguns governants africans van tractar d'abastir la demanda amb constants guerres contra els seus veïns, de les quals en resultaven força captius. Els governs europeus, estatunidencs i haitians van aprovar legislacions que prohibien el comerç atlàntic d'esclaus durant el , tot i que l'últim estat a abolir-lo va ser Brasil el 1888.
El 1725 els pastors fulani de Fouta-Djalon posaren en marxa a la regió la primera gran gihad reformista i enderrocaren els animistes locals, les elits mandeparlants, i intentaren de democratitzar una mica la seva societat. Alhora, els europeus van començar a viatjar a l'interior d'Àfrica per comerç i exploració. Mungo Park (1771-1806) feu la primera expedició seriosa a l'interior de la zona, seguint el riu Níger cap a Timbuctu. Els exèrcits francesos el van seguir poc després. Amb el repartiment d'Àfrica en la dècada de 1880 els europeus van començar a colonitzar l'interior d'Àfrica occidental, on prèviament havien controlat els principals ports comercials al llarg de les costes i rius. Després de la Segona Guerra mundial van créixer les campanyes per la independència en tota Àfrica occidental, sobretot a Ghana sota el panafricanista Kwame Nkrumah (1909-1972). Després d'una dècada de protestes, disturbis i enfrontaments, l'Àfrica Occidental Francesa votà a favor de l'autonomia en un referèndum de 1958, i es dividí en els estats actuals; la major part de les colònies britàniques van guanyar l'autonomia en la dècada següent. Des de la independència, l'Àfrica occidental ha patit els mateixos problemes que la major part del continent africà, en particular les dictadures, la corrupció política i els cops militars; també s'hi han produït sagnants guerres civils.
Antecedents geogràfics miniatura|Imatge per satèl·lit d'Àfrica occidental Àfrica occidental és a l'oest d'un eix imaginari nord-sud que s'estén prop del meridià 10° est de longitud. L'oceà Atlàntic forma les fronteres oest i sud de l'àrea de l'Àfrica occidental. La frontera nord n'és el desert del Sàhara, amb la corba Ranishanu considerada generalment com la part més septentrional. La frontera oriental és menys precisa; alguns la posen en la depressió del Benue, i altres en una línia que va des del mont Camerun al llac Txad.
La zona nord d'Àfrica occidental és principalment desèrtica, i conté el Sàhara Occidental. L'antiga Àfrica occidental inclou el Sàhara, que esdevingué un desert aproximadament pel 3000 aC. Durant l'última glaciació el Sàhara s'estén al sud més enllà dels límits que n'existeixen ara.
La part situada al sud del desert és una estepa, una regió semiàrida, anomenat Sahel. És una ecozona biogeogràfica i ecoclimàtica de transició a Àfrica entre el desert del Sàhara al nord i la sabana sudanesa al sud. La sabana sudanesa és un ample cinturó de sabana tropical que corre d'est a oest pel continent africà, des de l'oceà Atlàntic a l'oest de l'altiplà d'Etiòpia a l'est.
La regió guineana és un nom tradicional de la zona que es troba al llarg del golf de Guinea. S'estén cap al nord per les regions boscoses tropicals i acaba al Sahel. Els boscos guineans d'Àfrica occidental són un cinturó de boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits al llarg de la costa, que s'estén a l'oest de Sierra Leone i Guinea per Libèria, Costa d'Ivori, Ghana i Togo, i acaba al riu Sanaga del Camerun, a l'est. La selva humida guineana i els boscos baixos de Guinea els divideix el corredor Togo-Dahomey, una regió de sabana i bosc sec a Togo i Benín. Els boscos són uns pocs centenars de quilòmetres cap a l'interior des de la costa de l'oceà Atlàntic a la part sud d'Àfrica occidental.
Antecedents genètics miniatura|Mapa de la diversificació primerenca dels humans moderns, amb l'haplogrup L2 entrant a l'Àfrica occidental Els estudis dels haplogrups mitocondrials humans suggereixen que tots els humans comparteixen avantpassats comuns d'Àfrica, que es van originar a les zones del sud-oest, prop de la frontera costanera de Namíbia i Angola en les coordenades aproximades de 12.5° E, 17.5°S, amb una divergència en la ruta de migració al voltant de 37.5°E, 22.5°N, prop del mar Roig.
Un particular haplogrup d'ADN, l'haplogrup L2, evolucionà fa entre 87.000 i 107.000 anysTishkoff et al., Whole-mtDNA Genome Sequence Analysis of Ancient African Lineages, Molecular Biology and Evolution, vol. 24, no. 3 (2007), pp.757-68. o aprox. 90.000 BP. La seva edat i àmplia distribució i la diversitat a través del continent fa que el seu punt d'origen exacte dins d'Àfrica sigui difícil de rastrejar de manera fiable,Salas, Antonio et al., The Making of the African mtDNA Landscape, American Journal of Human Genetics, vol. 71, no. 5 (2002), p. 1082–1111. tanmateix sembla probable un origen per diversos grups L2 a Àfrica central o Occidental, amb la major diversitat a l'Àfrica occidental. La majoria dels seus subclades es limiten essencialment a l'Àfrica occidental i Occidentalcentral.Atlas of the Human Journey: Haplogroup L2 The Genographic Project, National Geographic.
Per la gran quantitat d'africans occidentals esclavitzats pel comerç atlàntic d'esclaus, la majoria d'afroamericans són propensos a tenir ascendència barrejada de diferents zones d'Àfrica occidental.
Història cultural
Les fronteres colonials es reflecteixen en els límits moderns entre els estats d'Àfrica occidental contemporània, tallant línies ètniques i culturals, sovint dividint grups ètnics individuals entre dos o més estats. A diferència de la major part d'Àfrica central, meridional i del sud-est, Àfrica occidental no està ocupada per pobles que parlen llengües bantus.Ian Shaw, Robert Jameson. A Dictionary of Archaeology. p28. Wiley-Blackwell, 2002.
Prehistòria La regió d'Àfrica occidental es formà a partir de l'antic crató atlàntic fa aproximadament 2 milions d'anys quan la Terra s'estava començant a formar. Alguns estudis arqueològics han trobat que els primers pobladors humans van arribar a l'Àfrica occidental al voltant del 12000 aC. S'han trobat indústries de micròlit de pedra principalment a la zona de la sabana, on les tribus de pastors nòmades encara avui usen fulles de pedra cisellada i llances. Les tribus de Guinea i les àrees boscoses de la costa no fabricaren micròlits durant milers d'anys, però van prosperar utilitzant eines d'os i altres mitjans.
A l'Àfrica occidental la fase humida marcà el començament de l'expansió de selva i sabana arbrada del Senegal al Camerun. Entre 9000 i 5000 aC, els nigerocongolesos cultivaren la palmera d'oli de Guinea i la palmera de ràfia. Els africans van cultivar dues plantes amb llavors, pèsols negres i voandzeia (cacauet africà), i posteriorment l'ocra i nou de cola. Atès que la majoria de les plantes creixien al bosc, els nigerocongolesos van inventar destrals de pedra polida per a netejar els boscos.
A les estepes i sabanes del Sàhara i del Sahel, els niloticosaharians van començar a recollir i cultivar mill silvestre i sorgo entre 8000 i 6000 aC. Més tard van recollir i cultivar carbassa, síndria, ricí, i cotó. Van començar a capturar bestiar salvatge i a mantenir-lo en tanques espinoses circulars, per domesticar-lo. També van començar a fer ceràmica. Pescaven utilitzant arpons de punta d'os, i això es va convertir en la seva activitat principal en els nombrosos rius i llacs formats a partir de l'augment de pluges.
En el cinquè mil·lenni, a mesura que els avantpassats dels moderns africans occidentals van començar a entrar a la zona, començà a tenir lloc el desenvolupament de l'agricultura sedentària a l'Àfrica occidental, havent-se trobat evidències de bestiar domesticat en aquest període, juntament amb cultius limitats de cereals. Al voltant del 3000 aC comença a tenir lloc un gran canvi a l'oest, amb la invenció d'arpons i hams.
A les muntanyes Aïr, avui dia Níger, el coure es fonia amb independència de l'evolució de la vall del Nil entre 3000 i 2500 aC. El procés utilitzat no va ser ben desenvolupat, la qual cosa indica que no es portà de fora de la regió; es va fer més madur al voltant del 1500 aC.
Una migració important de ramaders del Sahel es va dur a terme al mil·lenni III aC, i els pastors es van trobar amb els desenvolupats caçadors recol·lectors de Guinea. El sílex hi era considerablement més disponible i van fer l'ús de micròlits de caça molt més fàcilment. La migració d'agricultors del Sahel probablement fou causada per la dessecació final del desert del Sàhara en aquest mil·lenni, cosa que va contribuir en gran manera a l'aïllament d'Àfrica occidental dels fenòmens culturals i tecnològics d'Europa i de la costa mediterrània d'Àfrica.