El podarg de Blyth (Batrachostomus affinis) és una espècie d'ocell de la família dels podàrgids (Podargidae) que habita els boscos del nord de Tailàndia, sud de Myanmar i centre del Vietnam, cap al sud fins a la zona peninsular de Tailàndia, Sumatra i Borneo.
Amb la divisió del podarg de Horsfield (B. javensis) en tres espècies gràcies al treball de Cleere et al. (2010), el podarg de Blyth es converteix en la més coneguda i geogràficament més àmpliament distribuïda de les tres; el podarg de Horsfield (B. javensis) no està ben estudiada, però es van recopilar algunes dades raonables durant el període colonial, mentre que l'espècie filipina, el podarg de Palawan (B. chaseni) és molt poc coneguda. Això no obstant, el coneixement dels Podargidae és només relatiu, amb, per exemple, molt poques dades sobre la reproducció, i el grup en general és indubtablement problemàtic des del punt de vista taxonòmic. Més dades ecològiques i de vocalització podrien sens dubte donar més llum sobre la qüestió, i una perspectiva molecular també podria ajudar.
Descripció El podarg de Blyh mesura entre 20 i 23 cm, de mitjana pesa entre 46,0 i 49,2 g. És un ocell nocturn críptic i poc comú de boscos de terres baixes i contraforts (fins a 800 metres). Presenta dimorfisme sexual en el plomatge. Els mascles mostren barres extenses a les ales, part inferior del ventre blanquinosa i taques blanques irregulars al pit. Les femelles són de color marró més càlid, gairebé vermelloses, amb menys barres a les ales i un ampli "collaret" de taques blanques al pit. L'única espècie de podarg en gran part de l'àrea de distribució occidental. El bec és de color camussa rosaci, el maxil·lar marró-rosaci o marró i la mandíbula verdosa o grisenca; o té el maxil·lar marró-groguenc i la mandíbula groga. L'iris és de color groc pàl·lid, o groc llimona i les potes i peus de color marró, marró-rosa, rosaci o blanquinós.
Plomatges Adult miniatura|Individu jove de podarg de Blyth. Les parts superiors són finament vermiculades de color gris marró, amb petites taques de color beix a crema, principalment a la corona, i petites taques negres per tot arreu, així com un vermell pàl·lid variable especialment al mantell. Presenta mig collaret blanc, i la part posterior del coll, les plomes puntejades de negre. Les escapulars externes tenen principalment seccions externes blanques i taques subapicals negres. Les cobertores alars són de color roig apagat i barrades de marró negrós; les cobertores majors tenen taques de color crema a blanquinós a les puntes. Les rèmiges són de color marró negrós, barrades de vermell i beix apagat, principalment en les seccions externes. Cua vermell apagat, molt clapejat de marró negrós, amb sis bandes entre blanquinoses i beix i clapejades de fosc, cadascuna ribetejada de marró negre. Cara beix, clapada i barrada de fosc, barbeta i part superior de la gola també beix, i pit principal o parcialment roig apagat amb un estret barrat negrós. La resta de la gola, el pit i el ventre són entre blanquinosos i beix pàl·lid, també amb barres negroses variables, i sovint difuminades de roig. Cobertores infracaudals beix pàl·lid i també amb barres marrons negres.
Femella Les parts superiors principalment són de color roig apagat, amb un semicollar parcialment ocult a la part posterior del coll, format per bandes blanques que travessen les plomes, cadascuna ribetejada de negre per sobre i per sota. Els escapulars exteriors tenen grans taques blanques, també ribetejades de negre, a les seccions externes. Les cobertores de les ales són roges. Les rèmiges són marrons negre, amb les seccions externes principalment roig (una mica de beix a les primàries). Les plomes de la cua són color roig apagat creuades per bandes més pàl·lides indistintes, que estan estretament vorejades de negre. La cara és roja amb una taca beix davant i just a sobre de l'ull. La gola, el pit i el ventre són rojos amb una banda irregular de taques blanques amb vores negres a la línia mitjana de la part inferior de la gola i el pit, i a la part central del ventre. Les cobertores infracaudals són color beix, amb roig pàl·lid..
Muda És poc conegut el procés de muda del podarg de Blyth però a Malàisia peninsular s'ha observat mudes alars actives al juliol, setembre i octubre, mentre que altres sense indicis de substitució de plomes s'ha observat al gener-març i novembre, i la muda primària és d'un sol lòbul però sovint asimètrica (seqüència desconeguda).
Espècies similars Sovint és difícil de separar d'altres Podargidae petits tret de les vocalitzacions, encara que en algunes parts de Tailàndia aquesta espècie és l'únic podarg. És probable que existeixi cert solapament entre la subespècie B. a. continentalis i el podarg estelat (B. stellatus) al sud de Tailàndia i, encara més extensament, a Malàisia peninsular, però aquesta espècie té el bec més petit, el mascle presenta marques negres més grosses per sobre i per sota, i no té vermell al pit, i la femella és més pàl·lida per sota amb marques blanques més prominents.
En comparació amb el podarg estelat, B. a. affinis té les cobertores alars amb taques blanques i menys evidents; afortunadament, potser no hi ha solapament entre ells. En altres llocs, el podarg de Hodgson (B. hodgsoni) és generalment més gros, més fosc i més tacat (davant la subespècie B. a. continentalis), mentre que podarg de Borneo (B. mixtus) és menys tacat. El podarg cuacurt (B. polio) i el podarg banyut (B. cornutus) és més gros, més fosc i també més marcat per sota (tots en comparació amb la subespècie B. a. affinis).
Distribució i hàbitat Els Batrachostomus, incloent-hi el podarg de Blyth, es troben des de l'Índia i Sri Lanka fins a Borneo, Java i Sumatra. L'espècie arbòria prospera en boscos madurs de fulla perenne de terres baixes. A Tailàndia, tendeix a preferir els boscos i selves tropicals de les terres baixes extremes, però també pot viure en boscos caducifolis mixtos a una altitud de 800 metres més al nord. També existeixen observacions a la Malàisia peninsular prop de selves pantanoses i en pisos inferiors de boscos a les terres baixes i turons. A Java, aquesta espècie d'ocell es veu sovint a les planes i a les muntanyes, entre 0 i 1.600 metres d'altitud. Sempre semblen ser on hi ha sotabosc dens. També es van observar en manglars al sud de Sumatra, així com al Vietnam i Cambodja. El podarg de Blyth solen posar-se entre 1,5 i 12,0 metres sobre el terra i la investigació suggereix que podrien ser sedentàries.
Tot i que el podarg de Blyth té una distribució relativament àmplia, el registre fòssil suggereix que antigament també es distribuïen per l'Europa occidental i central. Durant l'Eocè i l'Oligocè (fa 30-40 milions d'anys), aquestes regions d'Europa tenien boscos subtropicals que haurien estat apropiats per aaquesta espècie. Probablement es van extingir a Europa quan els canvis climàtics del Plistocè inferior van fer desaparèixer els últims boscos subtropicals.
Comportament i ecologia Alimentació El podarg de Blyth és insectívor. El contingut estomacal de 20 exemplars capturats a Java incloïa escarabats, llagostes, dermàpters, erugues, arnes, paneroles, tèrmits, formigues, cigales, grills, una papallona groga i un mol·lusc gastròpode amb una closca plana. Es requereix més informació sobre el tema.
Sol alimentar-se sortint (és a dir, volant o saltant d'una branca) a terra o recollint insectes directament dels troncs dels arbres i les branques frondoses. També poden capturar insectes, com arnes, directament en vol.
Reproducció Tot i que la informació detallada sobre la reproducció del podarg de Blyth és limitada, les observacions en l'àmbit de família i gènere encara poden oferir informació valuosa sobre el comportament i ecologia.
Les espècies de Batrachostomus solen criar en boscos i construeixen els nius a l'aire lliure en petites branques. El territori, generalment ocupat per una sola parella, pot cobrir fins a 80 hectàrees. Normalment, construeixen petits nius fets d'escorça, teranyines, pèl, molsa, líquens i altres matèries vegetals. Els nius en forma de copa són extremadament petits i poc profunds, i les observacions de cinc espècies de Batrachostomus suggereixen que només poden contenir un sol ou. Hi ha hagut informes de postes de dos ous per al podarg de Horsfield (B. javensis), però encara cal confirmar-les. Alguns suggereixen que l'ou només es manté al niu per la presència constant d'un ocell incubador, que adopta una postura semivertical.
El podarg de Blyth presenta dimorfisme sexual. Els mascles més grisos són els progenitors incubadors i ho fan durant el dia, mentre que les femelles més brillants tenen cura del territori durant la nit. Hi ha poca informació sobre les funcions d'incubació i parentals, però se sospita que les femelles d'algunes espècies de Batrachostomus també incuben a la nit.
Vocalització Les vocalitzacions semblen ser principalment a hora foscant, a trenc d'alba i a l'alba, cosa que reflecteix la naturalesa nocturna del podarg de Blyth. Els cants territorials són principalment durant la tarda i l'alba, mentre que els reclams ho són durant la nit. Els cants territorials són aparentment similars en les dues subespècies, i els fan les femelles. Aquests cants són una sèrie descendent de 3-5 unitats i sonen com "guaa-guaa-guaa-guaa" o un riure maníac. Hi ha algunes variacions. Els mascles i les femelles produeixen crits curts i variats, amb sons de transició quan canvien d'un crit a un altre. Els mascles de B. a. affinis i B. a. continentalis poden emetre xiulets greus planyívols entre mig. Els mascles de B. a. affinis també poden fer sèries llargues i ràpides de "quit" i "guaa" individuals que es descriuen com a "lladrucs" o "croacs silenciosos semblants als d'una granota". En general, les vocalitzacions del podarg de Blyth són sibilants i com si tinguessin asma. Comencen explosives i fortes i s'esvaeixen gradualment.
Estat i conservació Actualment, el podarg de Blyth (B. affinis) està inclosa en la Llista Vermella de la UICN sota la denominació B. javensis i està avaluada com a espècie en risc mínim. Anteriorment, es considerava gairebé amenaçada el 1994, però això es devia principalment a la confusió al voltant de la seva taxonomia. A Borneo, Cambodja, Tailàndia i Vietnam, el podarg de Blyth és majoritàriament poc comuna. A la Malàisia peninsular, és més o menys comuna, i al centre de Malàisia és almenys tan comuna com el podarg estelat (B. stellatus) en hàbitats similars. Tanmateix, encara hi ha deficiències de dades sobre l'espècie, per la qual cosa podria estar poc registrada i la distribució podria ser incompleta. La principal amenaça per al podarg de Blyth és la desforestació, ja que viu exclusivament en hàbitats de selva tropical.
Taxonomia i sistemàtica El zoòleg anglès, conservador del Museu de la Societat Asiàtica de Bengala (Calcuta) i col·leccionista Edward Blyth (1810–1873) va donar el seu nom a B. affinis. El nom comú podarg deriva del francés «podarge» fent referència a les potes curtes i l'aspecte estrany de l'ocell. El terme deriva de la paraula grega «podargos», que significa home gotós.
El podarg de Blyth és una de les 17 espècies dins la família Podargidae, que inclou els tres gèneres Podargus, Rigidipenna i Batrachostomus. El podarg de Blyth pertany al gènere Batrachostomus i es troba principalment a Àsia, mentre que les espècies més grosses de Podargus es troben a Nova Guinea i Austràlia, i l'única espècie de Rigidipenna es troba a Papua Nova Guinea i les illes Salomó.
Les dades d'hibridació ADN-ADN de 1988 suggerien que les espècies de Batrachostomus estan llunyanes de les Podargus i, per tant, s'haurien de col·locar en una nova família separada, els Batrachostomidae. Tanmateix, encara cal més recerca i la nova classificació taxonòmica encara no sembla haver estat acceptada per les principals autoritats taxonòmiques com el Manual dels ocells del món (HBW) i Birdlife International.