El gallet de roca de la Guaiana Rev. 15/02/2023 (Rupicola rupicola) és una espècie d'ocell passeriforme que pertany a la família dels cotíngids (Cotingidae).
Descripció El gallet de roca de la Guaiana és un ocell de cos robust amb una cresta prominent en forma de mitja lluna. Presenta un marcat dimorfisme sexual: la cresta del mascle és més pronunciada que la de la femella i és de color taronja brillant. Els mascles també tenen la cua negra amb punta taronja, ales negres, taronges i blanques, el bec taronja brillant, l'iris taronja que s'esgrogueeix a mesura que s'acosta a la vora exterior i plomes filamentoses de color taronja sedós a les rèmiges internes. Tots dos sexes també tenen potes i pell taronges. La femella menys visible és de color gris marró fosc en general i té el bec negre amb punta groga, l'iris taronja més apagat i la cresta més petita. El mascle juvenil d'un any s'assembla a una femella adulta, però amb taques taronges al cos. Passats dos anys, els mascles juvenils es tornen majoritàriament taronges amb taques marrons i grises. Els mascles aconsegueixen el plomatge definitiu al voltant dels tres anys. Les femelles juvenils tenen un aspecte gairebé idèntic a les adultes. Els galls de roca de la Guaiana tenen una longitud total d'aproximadament 30 cm i un pes total d'uns 200 a 220 g. Les dues espècies de gallet de roca són al·lopàtriques i, per tant, no es coincideixen en la distribució entre si. El plomatge del gallet de roca andí (R. peruvianus) mascle és més vermellós i les ales són majoritàriament negres, sense la coloració taronja que es veu en el mascle de Guaiana. La femella de gallet de roca andí és de color marró vermellós en lloc del gris marró de la Guaiana.
Distribució i hàbitat esquerra|miniatura|180x180px|Mascle en l'hàbitat tropical exuberant que li és típic. Tal com suggereix el seu nom, el gallet de roca de la Guaiana es troba a l'escut guaianès, present a la Guaiana Francesa, Surinam, Guyana, el sud de Veneçuela, l'est de Colòmbia i el nord de l'Amazones del Brasil. Els hàbitats preferits són els boscos humits prop d'afloraments rocosos. Normalment es troben a una altitud de 300 a 2.000 m.
El gallet de roca de la Guaiana té marques territorials distintives. Els mascles solen dominar una zona a terra, tot i que de vegades ocupen estrats mitjans als boscos. Fan les marques característiques netejant les restes del terra, com ara branquetes, fulles i boletes. Aquesta zona s'anomena "cort". Se sap que la qualitat de la cort té certa influència en l'elecció de parella. La qualitat de la cort és determinada per la densitat del territori i la ubicació respecte al centre d'activitat del lek. La raó de l'enfocament en el centre d'activitat del lek és que els mascles reeixits tendien a tenir corts a les zones de lek més densament agrupades. Les corts de Guaiana es troben habitualment a l'escut guaianès, una regió forestal al nord-est de Sud-amèrica.
Ecologia i comportament Dieta i alimentació La dieta del gallet de roca de la Guaiana adult consisteix principalment en fruites, cosa que significa que són frugívors. S'ha reportat fins a 65 espècies de fruites a la dieta, principalment del dosser o lianes. En un lloc d'estudi, tres quartes parts (75%) de la fruita menjada era de color negre o vermell. A la Guaiana, E. Thomas Gilliard va trobar papaies creixent a la base d'una roca enorme. A la part superior de la roca hi havia femelles que niaven. Va descobrir que no creixien altres papaies en aquella part del bosc i va especular que les femelles s'alimentaven de papaies al bosc on són natives i deixaven caure les llavors a sota d'on niaven. De vegades també inclou petites serps, llangardaixos, insectes i granotes en la dieta. En alimentar-se selectivament d'arbres fruiters propers i després defecar o regurgitar les llavors dins dels leks, aquests ocells poden influir activament en la regeneració i la successió de l'hàbitat forestal on es reprodueixen.
Reproducció El gallet de roca de la Guaiana es reprodueix a principis d'any, i les femelles ponen els ous al voltant del març, niant en zones rocoses. Durant el punt àlgid de la temporada d'aparellament, els mascles es reuneixen en leks amb diversos mascles defensant una àrea d'exhibició social d'una superfície molt més gran que la d'un mascle solitari. Els mascles tenen cadascun la seva pròpia àrea al sòl del bosc on fan les corts. La mida de cada cort és d'aproximadament 1 metre de diàmetre, i el següent ocell sovint es troba a uns 3 metres de distància. Les femelles i els mascles viuen per separat; només quan arriba el moment d'aparellar-se, les femelles volen per observar i triar un mascle. Quan això passa, les femelles toquen els mascles per darrere i la inseminació segueix ràpidament. Quan les femelles s'acosten a un lek, els mascles s'aixequen i es presenten ferms. miniatura|Vista més detallada de la cresta i les plomes ornamentals del mascle. L'èxit de l'aparellament depèn de diversos factors que van des del plomatge que exhibeix un mascle fins a la composició del lek en si. En un estudi, les femelles de gallet de roca de la Guaiana es va mostrar una selecció sexual basada en comparacions seqüencials o estàndards de llindar. Les femelles van utilitzar una tàctica de "comparació de grups", és a dir, que les femelles escollien mascles de rang superior en el festeig. Els mascles de rang superior eren aquells amb més aparellaments d'altres femelles; els mascles solters de rang inferior van ser ignorats. Les classificacions es van determinar per on es van posicionar les corts al lek: les corts que estaven situades més cap el centre indicaven mascles més reeixits i de rang superior. Es va observar individualment que les femelles de l'estudi s'agregaven cap a leks més grans i concentrats més al centre, demostrant una elecció activa de les femelles.
Nidificació A diferència d'altres espècies de la família Cotingidae, el gallet de roca de la Guaiana fa el niu en penya-segats rocosos i coves en lloc de fer-ho als arbres. La femella pon un o dos ous al niu de fang i material vegetal, que està unit per saliva a una roca vertical. La femella s'encarrega de la construcció i el manteniment del niu, la incubació dels ous i la criança. El mascle no hi participa en absolut. Els ous solen se incubats durant 27-28 dies. Els llocs ideals de nidificació per a aquesta espècie solen estar situats en una cova o paret rocosa vertical amb esquerdes que proporcionen cert refugi i protecció contra els elements. Els nius en si són motllures sòlides formades per fang i material vegetal dipositat a les esquerdes. A causa de la naturalesa sòlida d'aquests nius, normalment persisteixen d'una temporada de cria a la següent. Les femelles faran reparacions als nius a mesura que comença la temporada de cria.
Comportament d'aparellament miniatura|Il·lustració de Jacques Barraband que mostra el plomatge del mascle. El més petit dels dos galls de roca, el mascle de la Guaiana, participa menys en la cria. És poligin i no té res a veure amb la nidificació un cop finalitzat l'aparellament. L'energia del mascle es dedica a rituals d'exhibició molt elaborats que mostren el magnífic plomatge. Aquestes exhibicions tenen lloc en leks comunals, on 40 o més mascles es poden reunir per desafiar els rivals i cridar les femelles.
Per atraure les femelles, el mascle fa exhibicions que el contrasten deliberadament amb l'entorn, mostra la cresta i el plomatge tant que el bec i la cua queden ocults; gairebé fent-lo difícil de reconèixer com a ocell. Dins del lek, cada femella té el seu propi punt de descans en una branca baixa, mentre que els mascles delimiten un espai a terra anomenat "cort" que netegen de fulles mortes pels corrents d'aire de cada mascle que provoquen en enlairar-se i aterrar. Els mascles tenen una varietat de crits i moviments, mostrant la cresta, filaments allargats al carpó, plomes secundàries i el clapejat dels becs. Els mascles fan exhibicions des de branques a uns 2,5 metres del terra fins que s'acosta una femella que és quan els mascles fan exhibicions i criden des de parcel·les individuals a terra. La majoria dels mascles copulen només amb unes poques femelles. Tanmateix, alguns tenen molt d'èxit i poden copular amb moltes. A diferència de moltes altres espècies d'ocells, el mascle no utilitza recursos ni cura parental per atraure les femelles.
Els mascles sovint participen en pràctiques d'interrupció del festeig. En un estudi realitzat per Pepper W. Trail, es va observar les interaccions entre mascles adults, femelles i pollets d'un any i es va relacionar amb l'elecció de parella i els patrons de dispersió dels mascles dins dels leks. Els mascles adults van mostrar aquest comportament conflictiu amb intensitat variable, que depenia de la situació. En interrupcions de menor intensitat, els mascles normalment dirigien l'agressió o amenaces cap als mascles veïns, en intents de millorar o mantenir l'estatus i l'èxit de la reproducció. Els mascles que van ser molestats tendien a tenir més èxit i sovint van ser interromputs amb molta més freqüència que els mascles amb menys èxit d'aparellament. Les interrupcions d'intensitat més elevada van ser utilitzades pels mascles amb menys èxit i dirigides cap a les femelles que passaven per allà. Se suggereix que aquest comportament té l'efecte de redirigir les femelles cap al mascle que molesta. Els pollets d'un any sovint interrompien els festejos dels adults més madurs a la zona base de la pràctica per a futurs festejos, ja que els pollets d'un any no posseeixen cap territori dins del lek. La interrupció de les femelles era un esdeveniment poc freqüent que tenia poc o gens d'efecte sobre l'accessibilitat d'un mascle. Els mascles joves d'espècies altament promíscues com el gallet de roca sovint no s'aparellaven durant el seu primer any, probablement perquè els mascles més grans i experimentats gaudiran de la majoria dels aparellaments. En aquest fort sistema de selecció sexual, la cria successiva de mascles dominants i agressius condueix a un alt impuls sexual i a la resistència de la poligínia. Una teoria suggereix que la selecció d'aquests mascles agressius també dóna una prima, o valor, a les característiques femenines. Per tant, hi ha una ocurrència menys probable d'agressió provocada per les femelles.
Els mascles del gallet de roca de la Guaiana "es deleixen amb l'homosexualitat", amb gairebé un 40 % participant en una forma d'activitat homosexual i un petit percentatge que mai no copulen amb femelles.
Conseqüències ecològiques de la cria Un possible avantatge de la formació de leks (en el gallet de roca de la Guaiana i altres espècies) és la selecció severa i el consegüent ràpid avenç evolutiu, tot això possible gràcies a l'alta disponibilitat dels mascles. Només es necessiten uns quants mascles per fertilitzar la següent generació. Es teoritza de manera similar que el comportament de festeig va sorgir de les diferències en la divisió de les tasques entre els dos sexes. Les femelles gasten l'energia en la construcció de nius i la cria de cries, mentre que els mascles dediquen la major part del temps i energia a trobar parelles i tenir cura del plomatge.