Anarquisme a Espanya fa referència al desenvolupament de la ideologia anarquista al territori d'Espanya. L'anarquisme és la filosofia política que proposa una societat basada en la llibertat i la igualtat econòmica. Per a això rebutja la necessitat de l'estat o d'un poder públic que governi sobre les persones. Sota una formulació tan simple, poques doctrines o moviments han manifestat una tan gran varietat d'aproximacions i accions, que no sempre van ser ben entesos per l'opinió pública. Històricament parlant, l'anarquisme se centra en general en l'individu i en la crítica de la seva relació amb la societat, el seu objectiu és el canvi social cap a una futura societat lliure. Al territori espanyol va guanyar històricament un gran suport i influència. Ja des de l'època de la Primera República (1873-1874) les organitzacions influïdes per l'anarquisme eren les més potents del país. Aquesta influència es repetiria entre 1918 i 1919, quan una organització sindicalista fonamentada en principis anarquistes, la Confederació Nacional del Treball, va aconseguir despuntar i agrupar a centenars de milers de treballadors. Durant la Segona República i la Guerra Civil l'anarquisme va viure els seus anys més importants a Espanya, destacant la seva participació en l'anomenada Revolució Social Espanyola de 1936, que va tenir lloc després del cop d'estat del 18 de juliol a mans de l'exèrcit espanyol. Aquesta revolució social va ser un dels pocs episodis històrics en el qual s'han posat en la pràctica a gran escala les idees anarquistes d'organització social al món. L'any 1977, durant la transició, l'anarquisme tornaria breument a ser una opció política, cultural i social de masses.
No tot anarquisme té a veure amb el moviment obrer, van existir corrents individualistes, esperantistes, a favor de la pedagogia lliure, naturistes, etc. Avui dia existeixen diversos corrents anarquistes similars com l'insurreccionalisme, l'autonomia, el veganisme, la teoria queer, etc. També segueix existint un moviment obrer (una part d'ell) influït per l'anarquisme, encara que bastant més reduït que en altres temps.
En l'estudi de l'anarquisme en Espanya sovint ha predominat l'equiparació de l'anarquisme amb l'anarcosindicalisme. Això es deu principalment al fet que l'anarcosindicalisme o Sindicalisme revolucionari va aconseguir calar fortament en el moviment obrer autòcton. En alguns moments de la història les idees llibertàries fins i tot eren hegemòniques entre el moviment obrer espanyol. D'aquesta manera l'anarcosindicalisme va constituir durant dècades la principal agrupació de militants anarquistes, que van ser els qui van difondre les idees anarquistes a les noves generacions. Quan es busquen dades sobre l'anarquisme és inevitable topar amb l'anarcosindicalisme, donant sovint la impressió que és el mateix, oblidant l'enorme varietat i pluralitat de les idees anarquistes. No obstant això, ni tan sols l'anarcosindicalisme ha estat un corrent homogeni al llarg de la història.
Des que Giuseppe Fanelli donés a conèixer les idees de la Internacional a Espanya, el moviment obrer organitzat es va orientar en gran part cap a les idees llibertàries. Va haver-hi una continuïtat històrica d'organitzacions i principis des d'aquesta Primera Internacional i l'organització més important de l'anarcosindicalisme, la CNT. Va ser la classe obrera estructurada en aquests sindicats qui va entrar en un procés d'organització i radicalització a partir de 1900 que culminaria en 1936 en la Revolució. En el procés es van produir no poques insurreccions revolucionàries, sota diferents paràmetres d'acord amb aquest anarquisme que impregnava el moviment obrer. Mentre que a Catalunya (la principal zona industrial de l'Estat) l'anarcosindicalisme era la força hegemònica en la indústria, a Andalusia va arrelar en la pagesia. La seva evolució organitzativa geogràfica va fer que predominés el moviment anarcosindicalista a les ciutats costaneres principalment (Gijón, La Corunya, Ferrol, Vigo, Cadis, Sevilla, Màlaga, Cartagena, Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Palma, Santa Cruz de Tenerife…; amb les seves zones respectives d'influència) amb poques incursions cap a l'interior que generalment va romandre sota influència dels socialistes (les excepcions serien Saragossa, Còrdova, el camp de La Rioja, la Catalunya central, alguna conca minera...).
Cal insistir que no tot l'anarquisme era anarcosindicalisme. Unes vegades fora d'ell, i altres entremesclades amb ell, existien diferents interpretacions de la idea llibertària. Sovint prenien un caràcter individualista, poc inclinat a organitzar-se, i unes altres basaven el seu àmbit d'acció en la cultura, i en l'esperit racionalista del que feia gala l'anarquisme. Així, existien anarquistes esperantistes, naturistes, vegetarians, espiritistes, abstemis (d'alcohol, tabac i cafè), que de vegades desenvolupaven les seves idees en el si dels sindicats de CNT i unes altres de forma independent en els seus propis col·lectius, Ateneus, revistes o fins i tot intents de comunitat intencional. També existien altres moviments obrers anti-autoritaris o llibertaris col·lectivistes que no eren anarcosindicalistes. En les albors del moviment obrer es van desenvolupar les mútues, societats de socors mutu, i les cooperatives, i amb elles els moviments que els donarien el seu fora, el mutualisme, el societarisme (l'embrió el sindicalisme) i el cooperativisme.
El règim de Francisco Franco va suposar el punt de ruptura entre aquest anarquisme que s'havia gestat durant 70 anys d'acumulació de forces. L'anarquisme que començava a sorgir en els anys 1960 estava influït per la nova cultura llibertària d'altres països. Ja no es tractava d'un anarquisme obrer, sinó contracultural, més propi de la joventut. I no obstant això, a Espanya, va aconseguir tornar a arrelar l'antic anarquisme obrer del moviment obrer espanyol. A la fi dels anys 70 es va tornar a viure un curt ressorgir llibertari important, que per no tenir bases sòlides va acabar en res.
Avui dia l'anarquisme ha aconseguit fer calar alguns dels seus conceptes més importants en la societat moderna. No són rares les idees "assemblea", "suport mutu", "autogestió", "acció directa", presa de decisions horitzontal, control de les organitzacions per part de la base, "apoderament", l'"anti-politicisme"... L'anarquisme arriba al amb una amplíssima història al darrere.
Antecedents de l'anarquisme a Espanya A Espanya la història de la rebel·lia social, és a dir, del desacatament popular cap al poder legítim (l'Estat o l'Església) i a l'autoritat es podria remuntar al principi dels temps. Són nombroses les mostres de societats en rebel·lia. Un dels millors exemples van ser les bagaudes en temps dels romans i visigots, autèntiques guerrilles rurals formades per camperols desertors, camperols pobres i gent exclosa de la societat i que lluitaven contra el poder establert. Són un bon exemple de societat "guerrillera", que es va donar en gran part dels boscos i muntanyes d'Europa durant segles.
El llogaret tradicional ibèric, com diu Piotr Kropotkin en El Suport Mutu, tenia una certa autonomia política gràcies al seu aïllament dels centres de poder. Fora dels camins principals, regions senceres romanien lliures del poder senyorial dels regnes medievals. No obstant això, no estaven lliures del poder de l'Església catòlica ni d'alguns senyors feudals, però no poques vegades passaven dècades senceres totalment independents. Les relacions socials i econòmiques més importants d'aquests llogarets es donaven mitjançant les possessions comunals i el treball col·lectiu (comú). Els boscos, les pastures dels ports de muntanya i part del bestiar s'explotaven en comú; els camins, ponts, algunes cases (refugis de muntanya, ermites, magatzems...), eren obres dels vilatans treballant en comú. No era infreqüent l'ajuda mútua en els llogarets per construir noves cases, per alternar-se per cuidar el bestiar o fins i tot per ajudar les famílies en les quals el seu cap de família estava malalt. La privatització dels béns comunals, coneguda com a desamortització, al provocaria un seriós problema en els llogarets, començant una era d'empobriment accelerat, i l'emigració del camp cap a la ciutat.
La Revolució francesa va aconseguir canviar les relacions socials a Europa. Els seus ressons van arribar al terreny de les idees. D'aquesta revolució descendeixen (el socialisme i el liberalisme) que van arribar a Espanya durant les primeres dècades del . El primer pensador anarquista modern, William Godwin, va escriure la seva obra mestra ("Disquisició sobre la justícia política i la seva influència en la virtut i felicitat de la gent") en 1793, influït vivament per la Revolució a França. Allí els anarquistes de l'època eren anomenats els Enragés, és a dir, els "enfadats". Els seus líders (Jacques Roux, Jean Varlet, Jean Leclerc) van ser executats sota el règim de Robespierre. Les seves idees i pràctiques van romandre pràcticament ignorades durant dècades.
Durant les primeres dècades del , Espanya va romandre al marge de les noves idees europees. Lluny dels centres de difusió del pensament (Londres, París o Berlín) les idees trigaven molt a arribar. La primera idea "socialista" arribaria a través de les obres de Fourier. Fourier proposava la creació d'unes unitats de producció i consum, les falanges o falansteris basades en un cooperativisme integral i autosuficient, així com en la lliure persecució del que anomenava passions individuals i del seu desenvolupament; la qual cosa construiria un estat que cridava harmonia. En la pràctica, no obstant això, només va haver-hi una experiència de falansteri a França (fracassada immediatament); a més, va haver-hi una altra experiència a Espanya promoguda per Joaquín de Abreu y Orta a Jerez de la Frontera. Abreu, emigrat a França, va conèixer Fourier en 1831 i va prendre part en la seva experiment de falansteri a Condé-sur-Vesgre. Tornat a Cadis en 1834, va exposar les teories falansterianes als periòdics de la ciutat. En 1841, un dels deixebles d'Abreu, Manuel Sagrario de Veloy va intentar realitzar a Tempul, prop de Jerez, una "associació harmònica" en una gran extensió de territori: volia fundar un falansteri. Però per reunir el capital va ser a Madrid, a intentar convèncer el govern perquè ho financés. En negar-li aquest el seu suport va avortar el projecte. El falansterisme andalús va ser titllat de "socialisme de senyorets", pel seu excessiu paternalisme i per la provenieència social dels seus impulsors. Una altra incursió a Espanya d'una idea socialista llibertària, va ser la dels icarians. Basats en les idees d'Étienne Cabet, prenteniean l'establiment de comunes igualitàries. Les seves obres i projectes van influir en Narcís Monturiol, creador del primer submarí.