Abu-Tamim Maadd ibn adh-Dhàhir al-Mustànsir bi-L·lah (), més conegut pel seu làqab al-Mustànsir (el Caire, 2 de juliol de 1029 - el Caire, 10 de gener de 1094), fou califa fatimita al Caire (1036-1094).
Era fill del califa adh-Dhàhir, al qual va succeir a la seva mort el 13 de juny de 1036, quan era a punt de complir set anys. El seu regnat fou el més llarg d'un sobirà musulmà. Durant la seva minoria, el poder va restar en mans del visir del seu pare, Abu-l-Qàssim Alí ibn Àhmad al-Jarjaraí.
Primers temps d'expansió Al final del regnat anterior, Anuixtigin ad-Duzbarí, governador fatimita de Damasc i Síria, no acceptava l'aliança entre els mirdàsides d'Alep i els romans d'Orient i va fer diverses incursions al nord de Síria intentant aixecar diversos notables kilabites contra el poder dels mirdàsides; finalment, al no aconseguir res positiu, va fer una crida a la gihad o guerra santa. Nikita, el governador romà d'Orient d'Antioquia de l'Orontes, va oferir negociacions però amb fermesa, mostrant que estava disposat també a la lluita. Nasr ibn Sàlih d'Alep va témer llavors ser sacrificat per un acord entre l'Imperi Romà d'Orient i el Califat Fatimita i va enviar una ambaixada a Constantinoble amb un cabell de Sant Joan Baptista, una relíquia venerada feia segles pels cristians, que va donar a l'emperador i li va demanar que el distingís dels simples caps de tribu. Al mateix temps també els Banu Numayr (atacats pels romans d'Orient), els marwànides del Diyarbakir, els kalbites de Síria central i els jarràhides van enviar també ambaixades a la capital de l'imperi on s'havia decidir els límits entre musulmans i cristians al Llevant. Es va negociar durant quatre anys. Romà III va proposar una treva especifica per Alep separada del tractat general però els fatimites s'hi van oposar repetidament; el 1034 Romà III va morir i el va succeir Miquel IV Paflagó que més conciliador va recomanar a Sàlih reconèixer la sobirania fatimita. Finalment es va ajustar la treva el 1038. Els detalls de l'acord no s'han conservat. La situació general era que les tribus descendents dels Qays Aylan, dominaven la major part dels territoris excepte el Diyarbakir en mans dels kurds marwànides: els Banu Numayr controlaven Haran i Edessa al nord-est dels kilabites d'Alep. Mossul i el sud-est del Diyarbakir estava en mans de Kirwash ibn al-Mukallad dels Banu Uqayl i més al sud els Banu Asad dirigits pels mazyàdides que tenien per cap a Dubays ibn Alí que disputaven la zona als Banu Khafaja que dominaven encara més al sud a la riba occidental de l'Eufrates, vers Kufa.
Conquesta d'Alep El visir del Caire, Abu-l-Qàssim Alí ibn Àhmad al-Jarjaraí desconfiava d'Anuixtigin i en canvi es refiava de Nasr ibn Sàlih. Aquest va entregar al govern fatimita el botí fet en la batalla d'Azaz (contra els romans d'Orient) i a canvi fou autoritzat a incorporar als seus dominis Homs i va rebre un làqab més prestigiós. El governador d'Homs, Jàfar ibn Kulayd al-Kutamí, es va negar a acceptar el domini mirdàsida i va demanar ajut a Anuixtigin que no podia acceptar la desestabilització que suposaria el control mirdàsida a Homs doncs els mirdàsides eren kaysites i la zona era tradicionalment dels iemenites. Anuixtigin va demanar permís als romans d'Orient per desfer-se de Nasr que en aquell temps s'havia casat amb la filla de Shabib ibn Waththab, emir numayrita (numàyrida) d'Haran amb el qual la influència de l'emir d'Alep es podia estendre d'Haran a Homs controlant totes les rutes entre l'Iraq i la Mediterrània. Sense esperar autorització del Caire, Anuixtigin i Jàfar ibn Kulayd al-Kutamí van avançar al nord cap a Tall Fas, prop de Latmin (maig del 1038), on van enfrontar a Nasr que va morir en la batalla; el seu germà Thimal ibn Sàlih, amb el qual s'havia reconciliat, va fugir cap a Alep junt amb Shabib ibn Waththab al-Numayri. Anuixtigin va ocupar Alep el juny de 1038.
Conquestes al Iemen Alí as-Sulayhí, ismaïlita, es va establir a Masar al Iemen el mateix 1038 i va dominar diversos territoris fundant la dinastia dels sulàyhides que reconeixia als califes fatimites.
Pèrdua d'Alep Vers el 1040 els romans d'Orient van trencar la treva amb els fatimites i van aconseguir diversos èxits al nord de Síria. Els caps kilabites mirdàsides, Thimal i el su cosí Mukallad, van pagar tribut als romans d'Orient i finalment els van vendre la ciutat de Rakka. Anuixtigin es va aliar llavors amb la fracció kilabita dels Banu Jàfar instal·lada al Mudik d'Apamea i hostil als mirdàsides i als romans d'Orient. No obstant això, la tensió entre el Caire i Anuixtigin va pujar de to sobtadament i el visir Abu-l-Qàssim Alí ibn Àhmad al-Jarjaraí va fer condemnar públicament al governador de Damasc i Síria, que fou abandonat pel seu exèrcit i només li van quedar un grup de ghulams fidels amb els que es va haver de refugiar a Alep. El visir va demanar al mirdàsida Thimal ibn Sàlih d'atacar la ciutat però ja no va arribar a temps doncs Anuixtigin va morir el gener del 1042 i després d'unes converses amb els caps de la ciutat el febrer Thimal i el seu cosí Mukallad entraven a la ciutat. Els ghulams fidels a Anuixtigin es van refugiar a la ciutadella, que fou assetjada i presa al cap de sis mesos.
Tant el govern fatimita com l'emperadriu Teodora van reconèixer Thimal com a emir d'Alep. L'emperadriu li va concedir el títol de magistros i el de patrícia a la seva esposa; sis membres de la família (germans, cosins i nebots) van entrar a la jerarquia àulica romana d'Orient. El comerç entre grecs i musulmans es va incrementar de manera espectacular i els comerciants cristians a Alep se sentien més protegits per un mirdàsida que per un governador fatimita. El 1045 Thimal va rebre el diploma d'investidura del califa fatimita.
Regència materna El visir fatimita Abu-l-Qàssim Alí ibn Àhmad al-Jarjaraí va morir el 28 de març de 1045 i el poder va passar a la mare del califa, una esclava sudanesa influïda pel seu antic amo el jueu Abu Sad al-Tustari. Aquest fou assassinat el 1047 en una baralla entre tropes turques i amazigues però la seva influència amb la regent fou substituïda pel seu germà Abu-Nasr Harun i pel cadi Abu-Muhàmmad al-Hàssan al-Yazurí. Aquest darrer fou nomenat visir l'1 de juny de 1050 i va ocupar el càrrec 8 anys.
El país va travessar greus dificultats econòmiques i per la manca d'ingressos es va tornar al sistema tradicional de confiscacions. Al delta akgunes tribus àrabs estaven revoltades, especialment els Banu Kurra però Nasir al-Dawla amb el suport dels Tayy i altres grups àrabs els va poder derrotar amb grans esforços a la decisiva batalla de Kum Sharik (1051). A la capital s'afegia la tradicional tensió entre tropes turques i amazigues, la d'aquests dues amb les milícies sudaneses aixecades per la mare del califa. A Damasc els governadors estaven impotents per les discòrdies entre turcs i amazics i l'hostilitat de la població àrab.
Pèrdua d'Ifríqiya Vers el 1043/1044 l'emir zírida d'Ifríqiya al-Muïzz ibn Badis havia començat una política contrària als xiïtes; el 1049 va retirar al califa fatimita de les monedes i vers el 1051 es va declarar independent i va fer la khutba en nom del califa abbàssida del qual va obtenir el reconeixement. El visir Abu-Muhàmmad al-Hassan al-Yazurí va llençar contra Ifríqiya als Banu Hilal, tribus àrabs turbulentes (els Zughba, els Banu Riyah, els Banu Adi i els Àthbaj) que agitaven l'Alt Egipte, dels que per un costat es desempallegava i de l'altra creava problemes a un governador deslleial, el territori del qual podien saquejar lliurement. Inicialment havien estat traslladats a Cirenaica, prop de la ciutat de Barka, el governador de la qual donava suport a al-Muizz, i després van entrar a Ifríqiya; es diu que inicialment el mateix al-Muizz els va cridar (vers 1048) per contrapesar els sanhaja, però en tot cas després van poder entrar per orde del califa el 1051.
Govern personal Segona dominació d'Alep El 1054 els romans d'Orient (l'emperadriu Teodora) van exigir una expedició conjunta als fatimites contra els seljúcides i fou atacada al-Ladhikiyya, sente el resultat poc afortunat. Llavors l'emperadriu va obrir negociacions amb els seljúcides i en revenja el califa va confiscar els tresors de l'Església del Sant Sepulcre a Jerusalem. El 1057 alguns caps kilabites van tirar en cara a Thimal ibn Sàlih d'Alep, de tractar millors als numayrites que a ells mateixos. Thimal va decidir llavors demanar al califa fatimita bescanviar Alep per Jubayl (Biblos), Beirut i Akka, lluny de l'agitació tribal kilabita. El califa li va concedir i un governador fatimita es va instal·lar a la ciutat d'Alep mentre Thimal se n'anava al seu nou domini.
Al-Bassassirí Quan el sultà seljúcida Toghril Beg va ordenar al mazyàdida Dubays ibn Alí trencar amb l'influent general turc al-Bassassirí (que dominava al-Anbar i s'havia separat dels buwàyhides sense sotmetre's als seljúcides), aquest va haver de marxar a Rahba, a l'Eufrates i amb la presa del poder pel Toghril Beg el desembre de 1055, va demanar al califa fatimita de poder anar al Caire, però el visir fatimita, que llavors era Abu-Muhàmmad al-Hàssan al-Yazurí, li va refusar l'asil; no obstant el califa fatimita es va mostrar d'acord en enviar tropes contra Toghril per impedir la conquesta per aquest de Síria i després Egipte, el va nomenar governador de Rahba i li va enviar diners, robes, cavalls, i armament, que li va portar el delegat fatimita Nasr Hibat-Al·lah ibn Mussa al-Muàyyad fi-Din-Al·lah aix-Xirazí, plenipotenciari a la regió de l'Eufrates, antic daï fatimita a Pèrsia.
La propaganda fatimita (1056-1057) va decantar al seu costat alguns amirs, afavorida també per l'hostilitat de la població a les forces ghuzz seljúcides. En diversos llocs de l'Iraq, com Wasit, es va llegir la khutba en nom del califa fatimita al-Mústansir (1035–1094). El mazyàdida Dubays es va revoltar contra Toghril i va tornar a l'aliança amb al-Bassassirí (del que era parent per matrimoni). Aquest va tenir també el suport dels àrabs nòmades i el dels turcs de Bagdad, espoliats per Toghril. Al-Bassassirí amb forces pròpies i de Dubays va anar a la regió de Sinjar on va derrotar greument als seljúcides dirigits per Kutalmix, cosí de Toghril, que va haver de fugir cap a l'Azerbaidjan (9 de gener de 1057). L'uqàylida Qurayx, ferit, fou fet presoner i es va declarar a favor d'al-Bassassirí i del califa fatimita que fou reconegut a Mossul.
Toghril va abandonar Bagdad el 19 de gener de 1057, va rebre reforços des de Pèrsia, i va avançar cap a Mossul, que va conquerir; després va seguir cap a Nísibis. Dubays i Qurayx van tornar al seu partit i al-Bassassirí va retornar a Rahba amb els turcs de Bagdad i un grup d'uqàylides. Quan va arribar el seljúcida Ibrahim Inal, germà de Toghril, que odiava als àrabs, Qurayx va renovar la seva aliança amb al-Bassassirí, i Dubays va fer el mateix i va retornar a Djamian (al-Hilla). Toghril va prendre venjança a Sinjar per la derrota patida pels seus i va deixar a Inal a Mossul, retornant a Bagdad on fou rebut pel califa que li va donar el títol de rei d'Occident i d'Orient (24 de gener de 1058).
Ibrahim Inal aspirava al sultanat en perjudici del seu germà i es va posar en contacte amb al-Bassassirí i al-Muayyad (que era a Alep) per obtenir suport fatimita per enderrocar a Toghril, a canvi de fer la khutba en nom del califa fatimita. Va abandonar Mossul que fou immediatament ocupada per Qurayx i al-Bassassirí (encara que la ciutadella va resistir quatre mesos), però Toghril va recuperar la ciutat, i va avançar contra Nísibis i al-Bassassirí va fugir de Rahba cap a Damasc.