Manuel Ruiz Zorrilla (Burgo de Osma-Ciudad de Osma, 22 de març de 1833 - Sòria, 13 de juny de 1895) va ser un polític espanyol, diputat a Corts i posteriorment ministre de Foment i de Gracia i Justícia durant el govern provisional format després de la Revolució Gloriosa de 1868, i cap de Govern amb Amadeu I. Va ser Gran Mestre del Gran Orient d'Espanya entre 1870 i 1874. Després de la restauració borbònica va ser obligat a exiliar-se al febrer de 1875, passant a defensar a partir de llavors l'opció republicana i a convertir-se en un dels líders del republicanisme espanyol, organitzant des de l'exterior diverses insurreccions que van intentar posar fi a la monarquia restauracionista, cap de les quals va tenir èxit. En 1895 va tornar a Espanya per morir-hi.
Biografia Va néixer en el si d'una de família relativament acomodada -el seu pare era comerciant de teixits- d'origen pasiego. Es va llicenciar en Dret a la Universitat Central de Madrid. Prèviament havia estudiat a Valladolid i Jurisprudència a Madrid, carrera que va acabar en dos anys abans de matricular-se en Lleis, aconseguit la llicenciatura en 1857.
Polític liberal progressista sota la Monarquia d'Isabel II (1858-1868) El seu interès per la política va sorgir durant els seus anys universitaris i abans d'acabar els seus estudis ja formava part amb el grau de comandant de la Milícia Nacional, restablida durant el Bienni Progressista, i fou escollit també Diputat Provincial de Sòria pel seu districte natal d'El Burgo de Osma. Per aquesta mateixa circumscripció va resultar elegit diputat a Corts pel Partit Progressista en 1858.Congrés Diputats. Històric
Es va afiliar al liberalisme progressista després d'haver passat pel camp demòcrata després de convèncer-se, segons la seva pròpia versió, que les llibertats havien de ser compatibles amb l'ordre. Per això també va començar a col·laborar amb el diari La Iberia, que defensava aquestes mateixes posicions, enfront del demòcrata La Discursión.
Aquesta primera legislatura en les Corts es va correspondre amb el "govern llarg" de la Unió Liberal presidida pel general Leopoldo O'Donnell i va compartir grup parlamentari amb els líders del Partit Progressista —després del retir del general Baldomero Espartero— Salustiano de Olózaga Almandoz i Pascual Madoz, i amb Pedro Calvo Asensio i Práxedes Mateo Sagasta. Ruiz Zorrilla va compatibilitzar l'activitat parlamentària i política a Madrid amb la seva activitat privada a Sòria ocupant-se de negocis i propietats. Va contreure matrimoni amb una burgalesa de bona família, que li donaria quatre fills, tots morts en la infància. Precisament d'aquesta etapa sorgiria l'amistat amb Práxedes Mateo Sagasta.
En 1864 va publicar la seva primera obra política titulada Tres negaciones y una afirmación que anava dirigida contra un dels enemics del progressisme en la política espanyola, els neocatòlics, als quals va titllar "putxinel·lis de l'absolutisme". Aquest fullet li va donar fama d'anticlerical, encara que, segons Jordi Canal, "el seu anticlericalisme era, com expressa el sentit estricte del terme, un combat contra el clericalisme i totes les seves manifestacions. […] Va ser un catòlic conscient i crític, que intentava aferrar-se a la compatibilitat entre el liberalisme i el catolicisme. Religiós sense afectació i catòlic sense hipocresia: així es definia en 1864".
Un any abans havia recolzat la política de retraïment acordada pel Partit Progressista després de la caiguda d'O'Donnell i la volta dels moderats en poder imposant serioses limitacions a l'actuació política. El retraïment significava que els progressistes no presentarien candidats a les eleccions, tal com va quedar recollit en el manifest del 8 de setembre de 1863, en el qual deien:
Tanmateix, el progressisme aviat va abandonar l'"actitud pacífica" i es va passar a la via insurreccional —condemnats "a obtenir per les armes el que desitjaria[n] pel lliure exercici dels drets polítics", com va escriure en una carta Ruiz Zorrilla— per posar fi a la mateixa monarquia d'Isabel II, a la que feien directament responsable que no s'hagués aconseguit "un règim veritablement constitucional". El general Joan Prim, convertit en el nou líder del partit, va ser el que va organitzar i va encapçalar totes les temptatives de pronunciaments. La més important va ser la revolta de la caserna de San Gil de juny de 1866, el fracàs de la qual va obligar a fugir d'Espanya a la plana major del Partit Progressista, Ruiz Zorrilla entre ells. Mesos després es va celebrar una decisiva reunió en oste (Bèlgica) convocada per Prim i en la qual els líders del partit progressista, entre ells Ruiz Zorrilla, i els del Partit Demòcrata van acordar el Pacte d'Oostende per posar fi a la Monarquia d'Isabel II. Llavors es va convertir, juntament amb Sagasta, en un dels homes de confiança de Prim, seguint al general de Brussel·les a París i a Londres, des d'on preparava nous intents insurreccionals. La seva ocupació va ser escriure proclames, manifestos i cartes, preparar reunions i buscar recursos, a més d'intentar atreure al "pacte d'Oostende" als unionistes, la qual cosa finalment es va produir.
Home d'Estat durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) miniatura|Govern provisional de 1869 Des de l'esquerra: Figuerola, Ruiz Zorrilla, Sagasta, Joan Prim, Serrano, Topete, Adelardo López de Ayala, Lorenzana i Antonio Romero Ortiz (foto de J. Laurent).
Després del triomf de la revolució de setembre de 1868 —en la qual va participar directament, arribant a Gibraltar el dia 14 al costat de Prim i Sagasta— va ocupar la cartera de Foment en el govern provisional presidit pel general unionista Francisco Serrano, del que també formaven part Prim i Sagasta, en Guerra i Governació, respectivament, Laureà Figuerola en Hisenda i Antonio Romero Ortiz en Gracia i Justícia. En aquest càrrec van destacar les seves actuacions en el camp de l'educació, inspirades, segons el seu propi testimoniatge, en un "criteri àmpliament liberal i profundament democràtic", per la qual cosa va decretar la llibertat d'ensenyament, dedicant especial atenció a l'ensenyament primari perquè "un poble no pot ser lliure si no té educació suficient per conèixer els seus drets i practicar-los amb consciència sencera", com va afirmar en una circular. Aquesta política, a més del decret de secularització de la riquesa científica, literària i artística, pel qual els materials de biblioteques i arxius religiosos passaven a l'Estat, li va donar una fama duradora de revolucionari i anticlerical. La descentralització va produir, però, efectes oposats als buscats, i les províncies i alguns municipis van crear amb fons públics, universitats i instituts de segon ensenyament i no escoles per les classes populars, i en altres municipis rurals es van acomiadar mestres i van tancar escoles, o contractar per un menor salari mestres sense títol. Només uns mesos després d'haver-se aprovat el decret-llei de llibertat d'ensenyament Manuel Ruiz renunciava el liberalisme teòric i afirmava que considerava necessari un període de dictadura, més o menys llarga, perquè tots els espanyols sabessin llegir i escriure.
Després de l'aprovació de la Constitució de 1869 que va mantenir la monarquia com forma de govern, la qual cosa va provocar la ruptura amb la majoria del Partit Demòcrata que va passar a denominar-se Partit Republicà Federal, va assumir la regència el general Serrano i la presidència del govern el general Prim, la missió principal del qual era trobar un nou rei per a Espanya. En aquest nou gabinet Ruiz Zorrilla va passar de ministre de Foment a ministre de Gracia i Justícia. Encara que en el càrrec només va estar sis mesos, perquè el gener de 1870 va passar a ocupar la presidència de les Corts —en les eleccions havia estat elegit diputat per Burgo de Osma i Madrid, formant part de la majoria monàrquico-democràtica—, va impulsar projectes importants que van ser continuats pel seu successor, com els del recurs de cassació, el matrimoni civil o la supressió de la pena d'argolla.
miniatura|esquerra|«Don Manuel Ruiz Zorrilla, presidente de las Cortes constituyentes españolas», novembre de 1870, a La Ilustración de Madrid, dibuix d'Alfredo Perea, gravat de Rico.
Durant el període en què va ser president de les Corts —càrrec del qual va renunciar a la important remuneració econòmica que comportava— va ingressar en la maçoneria adoptant el nom simbòlic de Cavour. La cerimònia va tenir lloc el 18 de juliol de 1870 a la seu de la lògia madrilenya la Mantuana, integrada en el Gran Orient d'Espanya (GODE), recentment fundat, i en pocs dies va ser nomenat Sobirà Gran Comanador i escollit Gran Mestre, les dues principals dignitats del GODE que va ostentar fins a l'1 de gener de 1874, data en què va presentar la dimissió —el va substituir Juan de la Somera, al que va succeir dos anys després el germà "Paz", que era Práxedes Mateo Sagasta.
Com a president de les Corts va prendre jurament a Amadeu I com a rei d'Espanya el gener de 1871. Abans hi havia estat implicat en la complexa cerca d'un rei, donant suport a la candidatura de Ferran de Coburg, pare del rei de Portugal Lluís I en haver estat rei-consort amb Maria II de Portugal, la qual cosa hagués suposat la unió dinàstica dels regnes de Portugal i Espanya, aconseguint-se així la unió ibèrica que Ruiz Zorrilla defensava com la majoria dels liberals progressistes, però aquell no va acceptar la Corona espanyola. I després de descartar-se el segon candidat Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen per l'oposició de l'emperador francès Napoleó III, va encapçalar la comissió parlamentària que va viatjar a Itàlia per oferir-li oficialment la corona espanyola al segon fill del rei d'Itàlia Víctor Manuel II i Duc d'Aosta, Amadeu de Savoia.
Pocs dies abans que arribés a Espanya el nou rei, es va produir el 27 de desembre de 1870 l'assassinat a Madrid del general Prim, president del govern i principal valedor de la seva candidatura, per la qual cosa el regnat d'Amadeu I va començar ple d'incerteses. Al primer govern de la nova monarquia democràtica, presidit pel general Serrano, Ruiz Zorrilla va ocupar la cartera de Foment. Però de seguida va esclatar el conflicte amb Sagasta per ocupar la prefectura, que havia quedat buida després de l'assassinat de Prim, del partit progressista i de la coalició monàrquic-democràtica de progressistes, unionistes i demòcrates monàrquics —anomenats "cimbrios"— que recolzaven la monarquia amadeísta, enfront dels carlistes, que havien iniciat la tercera guerra carlina en defensa els drets al tron del pretendent Carles VII, i dels republicans federals, que ja havien protagonitzat insurreccions en algunes ciutats —a més de la insurrecció de Cuba en favor de la independència de l'illa. De l'enfrontament entre Ruiz Zorrilla i Sagasta, que d'amics i companys de conspiració van passar a ser aferrissats enemics, van sorgir dos nous partits de notables, el Radical, que va encapçalar el primer, i el Constitucional, que va encapçalar el segon. A més de la qüestió personal, el que diferenciava als dos partits era l'estratègia i la política que defensaven, ja que mentre els "constitucionalistes" de Sagasta, més a la dreta, buscaven la síntesi entre progressistes i unionistes, els "radicals" de Ruiz Zorrilla, més a l'esquerra, integraven a progressistes i antics demòcrates, i "no estalviava[n] alguna picada d'ullet als republicans i pretenia[n] seguir desenvolupant l'esperit de canvi del 68".
miniatura|«D. Manuel, sabem de memòria el programa, doni's pressa, que els ministeris radicals no són eterns», caricatura en la revista satírica Gil Blas, de Josep Lluís Pellicer, publicada el 25 d'agost de 1872.