La Marina Imperial Japonesa i també coneguda simplement com a Marina Japonesa era la marina de l'imperi del Japó entre 1869 i 1947, quan va ser dissolta després de la renúncia de l'ús de la força per a resoldre disputes internacionals, per l'Article 9 de la Constitució del Japó.
Era la tercera marina més gran del món el 1920, després de la Royal Navy i de la Marina dels Estats Units. Rebia el suport del Servei Aeri de la Marina Imperial Japonesa per a les operacions aèries i contraaèries de la flota. Va ser el principal adversari dels Aliats durant la Guerra del Pacífic.
Orígens Els orígens de la Marina Imperial Japonesa es troben en les primeres relacions amb els països asiàtics als inicis del període medieval, i van arribar a un punt àlgid d'activitat durant els segles i a l'època dels intercanvis culturals amb les potències europees, durant l'Era de l'exploració. Després de dos segles d'estancament durant la política de seclussió sota els shoguns del Període Edo, la Marina del Japó estava endarrerida quan el país va veure's obligat a obrir-se al comerç per la intervenció americana el 1854. Això portà a la Restauració Meiji. Acompanyant la reascendència de l'Emperador, vingué un període de modernització i d'industrialització frenètics. Si bé en un principi la marina japonesa moderna va assolir grans victòries contra flotes molt més poderoses (com succeí a cavall dels segles i , durant la Guerra Sino-Japonesa o la Guerra russo-japonesa), durant la Segona Guerra Mundial va ser pràcticament destruïda a mans dels nord-americans. Va ser oficialment dissolta el 1947.
miniatura|esquerra|Batalla naval de Dan-no-Ura el 1185 El Japó tenia una llarga història d'interacció naval amb el continent asiàtic, entre d'altres per al transport de tropes entre Corea i Japó, que va començar amb el Període Kofun, al . Després dels intents de les Invasions mongoles del Japó de Kubilai Khan el 1274 i el 1281, els wakō japonesos van esdevenir molt actius per robar la costa de l'Imperi xinès.
Japó emprengué els seus principals esforços de construcció naval al , durant el període dels estats bel·licosos, quan els legisladors feudals lluitaven per la supremacia construint grans flotes de centenars de vaixells costaners. En aquells temps, Japó desenvolupà un dels primers vaixells cuirassats, quan Oda Nobunaga, un daimyo, tenia sis Oatakebune coberts amb ferro construïts el 1576. El 1588, els pirates esdevingueren vassalls de Toyotomi Hideyoshi, i la seva flota va participar en la invasió japonesa de Corea. miniatura|esquerra|Un Shuisen japonès del 1634, que combina les tecnologies occidentals i orientals
Japó construí els seus primers grans vaixells oceànics de guerra a l'inici del , després dels contactes establerts amb les nacions occidentals durant el Període de comerç Namban. El 1613, el Daimyo de Sendai, d'acord amb el Shōgun Tokugawa, construí el Date Maru, un galió de cinc cents tones que portà l'ambaixada japonesa de Hasekura Tsunenaga a Amèrica i després a Europa. Des de 1604, uns 350 vaixells del Segell Vermell, habitualment armats i incorporant diverses tecnologies occidentals, també van ser amarats pel Shōgun, principalment emprats per al comerç al sud-est asiàtic.
Seclusió i Estudis Occidentals miniatura|El Shōhei Maru (1854), construït a partir de dissenys tècnics neerlandesos. Iniciant-se el 1640, i durant dues centúries, el Japó escollí el «sakoku» (l'aïllament), que prohibia el contacte amb els occidentals, erradicava el cristianisme i prohibia la construcció de vaixells oceànics sota pena de mort. Els contactes van mantenir-se a través de l'enclavament neerlandès de Dejima que va permetre, això no obstant, el traspàs d'un munt de coneixement provinent de les revolucions científiques i tecnològiques occidentals. Aquest estudi de les ciències occidentals, anomenat «rangaku», també permeté al Japó restar al dia en àrees rellevants per a les ciències navals, com la cartografia, l'òptica o la mecànica. L'estudi de les tècniques occidentals de construcció naval tornà a la dècada dels anys 1840, sota el darrer Shogunat Tokugawa (Bakumatsu).
Primera modernització de la Marina Shogunal El 1853 i 1854, el comodor de la Marina dels Estats Units Matthew Perry va fer una demostració dels nous vaixells de guerra a vapor de la Marina estatunidenca. Perry obtingué finalment l'obertura del país al comerç exterior amb la Convenció de Kanagawa de 1854. El 1858 els seguiren el desigual Tractat d'Amistat i Comerç entre Estats Units i Japó, que permetia l'establiment de concessions estrangeres, extra-territorialitat pels estrangers i unes taxes d'importació mínimes pels productes estrangers.
miniatura|El Kanrin Maru (1857), primer vaixell de guerra japonès a vapor
Tan aviat com el Japó acordà obrir-se a la influència estrangera, el govern del Shōgun Tojugawa inicià una política activa d'assimilació de les tecnologies navals occidentals. El 1855, amb assistència neerlandesa, el Shogunat adquirí el seu primer vaixell de guerra a vapor, el Kankō Maru, que es va emprar per entrenament. Establí el Centre d'Entrenament Naval de Nagasaki, que va ser traslladat a Tsukiji (Tòquio) el 1859. Els estudiants navals eren enviats a estudiar a les acadèmies navals de l'estranger durant diversos anys, com el futur almirall Takeaki Enomoto (que estudià als Països Baixos entre 1862 i 1867). Això va ser l'inici d'una tradició de futurs líders navals educats a l'estranger, com també ho farien Heihachiro Togo i, posteriorment, Isoroku Yamamoto.
miniatura|esquerra|La canonera a vapor japonesa Chiyodagata
Cap al 1863, menys de deu anys després de l'obertura del país a altres països, Japó completà el seu primer vaixell de guerra, el Chiyodagata. El 1865, l'enginyer naval francès Léonce Verny va ser contractat per construir els primers arsenals japonesos moderns, a Yokosuka i a Nagasaki. El 1867-68, una missió naval britànica encapçalada pel Capità Tracey va ser enviada al Japó per assistir al desenvolupament de la Marina i organitzar l'Escola Naval de Tsukiji. miniatura|El Kotetsu (ex-CSS Stonewall), primer cuirassat japonès modern, 1869
A l'acabament del shogunat Tokugawa el 1867, la marina Tokugawa era la major de l'Extrem Orient, organitzada al voltant de vuit vaixells de guerra a vapor d'estil occidental, amb el Kaiyō Maru com a vaixell insígnia, el qual va ser emprat contra les forces pro-imperials a la Guerra Boshin, a les ordres de l'Almirall Enomoto. El conflicte culminà amb la batalla naval de Hakodate el 1869, la primera batalla naval japonesa de tipus modern a gran escala, i acabà amb la desfeta de les darreres forces Tokugawa i la restauració del sistema imperial. El revolucionari cuirassat francès Kotetsu, originalment demanat pel shogunat Tokugawa, va ser finalment rebut pel bàndol imperial i usat de manera decisiva per acabar el conflicte.
Creació de la Marina Imperial Japonesa (1869) miniatura|esquerra|80px|Caràcters Kanji: Armada Imperial Japonesa. Des de 1868, l'Emperador Meiji continuà amb les reformes per industrialitzar i militaritzar el Japó per evitar que els Estats Units o les potències Europees poguessin dominar-los. El 17 de gener de 1868 s'instaurà el Ministeri d'Afers Militars (兵部省, també conegut com a Ministeri de l'Exèrcit i la Marina), amb Iwakura Tomomi, Shimazu Tadayoshi i el Príncep Komatsu-no-miya Akihitoi el com a Primer Secretaris.
miniatura|El Cuirassat Ryūjō, de construcció britànica, va ser el vaixell insígnia de la Marina Imperial Japonesa fins al 1881 El 26 de març de 1868 va tenir lloc la primera Revista Naval del Japó, a la Bahia d'Osaka, amb la participació de 6 vaixells provinents de les marines dels dominis privats de Saga, Chōshū, Satsuma, Kurume, Kumamoto i Hiroshima. El tonatge total d'aquests vaixells era de 2252 tones, de lluny molt menor al tonatge de l'únic vaixell estranger (de la Marina francesa) que també hi participà. L'any següent, al juliol de 1869, s'establí formalment la Marina Imperial Japonesa, dos mesos després del darrer combat de la Guerra Boshin.
El juliol de 1869 van abolir-se les marines privades dels dominis; i els seus onze vaixells van ser afegits als set vaixells supervivents de la difunta Marina del Bakufu Tokugawa per formar la Marina Imperial Japonesa original. Al febrer de 1872, el Ministeri d'Afers Militars va ser substituït per dos ministeris separats: el Ministeri de l'Exèrcit (陸軍省) i el Ministeri de la Marina (海軍省). A l'octubre de 1873 Katsu Kaishu esdevingué Ministre de la Marina. El nou govern esbossà un ambiciós pla per crear una gran marina de 200 vaixells organitzats en 10 flotilles de 20 unitats cadascuna, però va haver d'abandonar-se al cap d'un any donada la manca de recursos, així com per algunes rebel·lions internes, com l'encapçalada pel clan Satsuma.
El suport britànic miniatura|Artillers navals al Ryūjō, amb el seu instructor britànic, a inicis de 1871 El Jho Sho Maru (aviat rebatejat Ryūjō Maru) va ser amarat a Aberdeen el 27 de març de 1869. Durant les dècades de 1870 i 1880, la marina japonesa restà essencialment com una força de defensa costanera, si bé el govern Meiji continuava modernitzant-la: un decret imperial del 1870 determinà que la Royal Navy britànica havia de ser el model de desenvolupament de l'armada japonesa, en comptes de la marina holandesa.
Des de setembre de 1870, el tinent britànic Horse, un antic instructor artiller de la Prefectura de Saga durant el període Bakumatsu, va ser posat al capdavant de l'artilleria del Ryūjō. El 1871, el Ministeri decidí enviar setze guardamarines per a estudiar sobre ciències navals (catorze al Regne Unit i dos als Estats Units), entre els quals estava Togo Heihachiro. El 1873, una missió naval britànica de 34 membres visità Japó per un període de dos anys, encapçalats pel comodor Archibald Douglas.
Primeres intervencions (Taiwan 1874 i Corea 1875-76) El 1873, s'abandonà una proposta de Saigo Takamori per envair la península de Corea per decisió del govern central de Tòquio. El 1874, l'expedició de Taiwan va ser la primera expedició de la nova Marina Imperial Japonesa, conjuntament amb l'Exèrcit Imperial Japonès. Durant 1875-76 van continuar diverses intervencions a la península coreana, començant per l'incident de l'illa Ganghwa (江華島事件), provocat per la canonera Unyo que encapçalava el desplegament d'una flota de la Marina Imperial Japonesa. De resultes d'allò se signà el Tractat de Ganghwa, marcant l'obertura oficial de Corea al comerç estranger, i el primer exemple de l'intervencionisme japonès seguint l'estil occidental i l'adopció de la tàctica de tractats desiguals.
Aviat, però, diverses rebel·lions domèstiques, com la Rebel·lió de Saga (1874) i, especialment, la Rebel·lió de Satsuma (1877) van forçar al govern a concentrar-se en la guerra terrestre. La política naval, expressada amb l'eslògan (defensa estàtica), enfocada principalment en les defenses costaneres i en mantenir l'exèrcit (establerta amb el suport de la Missió militar francesa al Japó, i una Marina Costanera, basada en una organització sota el principi del Rikushu Kaijū (陸主海従, Exèrcit primer, Marina segon). El 1878, el creuer japonès Seiki salpà cap a Europa amb una tripulació íntegrament japonesa.
Més modernització (dècada de 1870) miniatura|La corbeta blindada Kongō Vaixells com el Fusō, el Kongō i el Hiei (1877) van ser construïts a les drassanes britàniques especialment per a la Marina Imperial Japonesa. Togo supervisà la construcció i, el 1877, el lliurà al seu país. Aquest va ser l'inici oficial de l'armada japonesa del seu país. Togo va ser ascendit a capità de navili. Paral·lelament aparegueren companyies privades de construcció, com la Ishikawajima o la Kawasaki i ràpidament s'incorporaren el Naniwai el Takachiho, tot això el 1879.